La tensió entre subjecció i subversió en el postcolonialisme.

Zz1y, Draner, CC BY-SA 4.0 Wikimedia Commons

A “Après moi, le déluge” la Lluïsa Cunillé ens presenta una història de subjugació i subversió en un context postcolonial. Els individus que ens planteja l’escena en l’habitació d’un hotel a Kinshasa, República Democràtica del Congo, encarnen individus enfrontats per la seva posició de dominància i subjugació habituals en entorns postcolonials.  La interacció entre tres personatges ens evidencia la relació de poder desigual donat per la integració subjectiva de la percepció d’aquest poder. Però també és un exemple de com els subjectes subjugats, des de posicions diferents de subjugació, alcen la veu i aconsegueixen incomodar la ideologia del subjecte dominant. Said ens parla de com la ideologia d’Occident ha generat subjectes que han assumit aquesta dominació de forma molt candorosa.

“Ni el imperialismo ni el colonialismo son simples actuaciones de acumulación y adquisición. Ambos se encuentran soportados y a veces apoyados por impresionantes formaciones ideológicas que incluyen la convicción de que ciertos territorios y pueblos necesitan y ruegan ser dominados”  (Said, 1999:44)

Els tres personatges presents en l’escena de l’hotel són un home de negocis, exemplificant una visió eurocèntrica dominant, una intèrpret, que en ser dona ens presenta la subjugació de la condició de gènere i la caracterització d’un home congolès, tot i no ser presentat explícitament en escena, que representa la veu del colonialisme.

En aquesta escena Cunillé ens mostra dos tipus tensió entre subjectes subjugant i subjugats,  entre els tres personatges i que exemplifiquen aquesta desigual relació entre els subjectes. D’una banda, la relació entre l’home de negocis i la intèrpret. La forma en què ell s’adreça a ella explicita la relació de superioritat que ell assumeix prevalent gràcies al patriarcat. Ella presenta un intent de resistència, negant-se, per exemple, a ensenyar-li els cabells a petició d’ell. La violència psíquica d’aquestes relacions les explicita Spivak (1999) quan situa a les dones índies,  “entre el patriarcado y el imperialismo”. Una opressió doble pel fet de ser una dona colonitzada. Una idea exposada per la Kimberley Crenshawper a través del concepte d’ interseccionalitat del que parla, referint-se a  la doble discriminació que pateixen aquells en condicions doblement subjugades.

El segon exemple de tensió que ens mostra Cunillé l’exemplifiquen l’home de negocis i el congolès que verbalitza l’impacte del colonialisme (sempre a través de la veu de la intèrpret, tintada per la seva pròpia subjugació) i, a voltes, una veu, la del congolès, doblement subjugada.  En la conversa que es produeix entre ambdós, el congolès demana ajuda a l’home de negocis per al seu fill, que es troba en situació de risc en el seu propi país. A través d’ell Cunillé relata la violència física i psíquica que ha patit un país com el Congo, arran de la colonització i de les formes de contraposició social, guerres i guerrilles,  que també ha involucrat infants, malmetent així les opcions de tota una generació del país. El dolor empeny un pare congolès a suplicar, assumint aquesta subjugació davant de la força dominant, buscant una millor vida pel seu fill.  Però en realitat busca confrontar l’exercici d’aquest poder amb les conseqüències reals. En l’home congolès trobem una agència de subversió doblement intensa, per les conseqüències col·lectives de la colonització, i per la pèrdua personal quan li revela que el seu fill fa anys que és mort. No renunciant així a la subversió contra el poder, fins i tot quan ja no queda res a salvar.

L’obra de Cunillé se’ns presenta com un  exemple del que Said anomena “movimientos híbridos de contraenergia” (Said, 1999: 514)- citat per Carbonell (2013:52),  quan  ens recorda que la cultura reflecteix i reprodueix relacions de poder i crea subjectivitats escindides (ibid.), però que aquesta relació genera també opcions d’influència que acaben conformant inevitablement les cultures en contraposició.

Said comenta que la cultura més elitista d’Occident és també responsable d’aquesta subjugació quan es refereix als artistes com “cuán pocos de los artistas ingleses y franceses que admiro analizaban la noción de «sujeto» o de raza «inferior» dominante entre los funcionarios que practicaban estas ideas como algo asumido” (Said, pàg. 14)- citat per Carbonell (ibid.).

Com a obra cultural la de Cunillé s’emplaça justament en l’oposat d’aquesta afirmació, certa en el seu moment històric. Cunillé ens presenta sense pudor uns subjectes considerats de “raça inferior” per part del subjecte dominant, l’home de negocis. Homes i dones subjugades que assumeixen la seva posició d’inferioritat (l’home congolès i la intèrpret). I en aquesta falta de pudor Cunillé aconsegueix torbar el lector/espectador. Però també ens presenta la potencialitat com la capacitat del subjecte de subvertir les normes establertes, com ho descriu Butler (2010).

Amb el títol “ Après moi, le déluge”, ( després de mi, el diluvi) atribuït al rei francès Lluís XV com a reflex de la seva indiferència per les conseqüències de les seves decisions, un cop ells haguessin mort, Cunillé l’utilitza per exemplificar l’actitud de les nacions colonitzadores, majoritàriament d’Occident, i la seva incapacitat d’assumir la responsabilitat per l’impacte que deixà la seva cobdícia en els països colonitzats.  Una responsabilitat que Occident encara prova d’eludir.

Una obra incòmoda, però necessària, que ens mostra que la ideologia interpel·la al subjecte de diferents formes, i que les normes i relacions socials que se’n deriven generen tensió entre subjectes que prosperen en la ideologia i aquells que en són víctimes.

Bibliografia.

Carbonell, Neus. (2013) Cultura i subjectivitat. FUOC. PID_00194837.

Cunillé, Lluïsa. (2007). Après moi, le déluge. A: Lluïsa Cunillé, Deu peces. Barcelona: Edicions 62. (p. 449-507). ISBN 9788429761610

TED Talk – (13 de febrer 2019) Kimberley  Crenshaw, ¿Qué es la interseccionalidad?  Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=hBaIhlmM3ow

Butler, Judith. (2010). Introducción. A: Judith Butler, Mecanismos psíquicos del poder (p. 11-41). Madrid: Cátedra.

Jameson, Fredric (2006). El posmodernismo y la sociedad de consumo. A: Fredric Jameson, LA POSMODERNIDAD. (p.168-175). Ed. Kairos. Barcelona.

Said, Edward. (1996). I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas. A: Edward Said, Cultura e imperialismo. (p. 35-73). Barcelona: Anagrama. ISBN 9788433905376.

Spivak, Gayatri Chakravorty. (1999). A critique of Post-Colonials Reason: Toward a History of the Vanishing Present. (p. 304-311). Mass. Harvard University Press, Cambridge. Basada en “Can the subaltern speak?” publicat 1988.