Après moi, le déluge (2007) de Lluïsa Cunillé és una obra teatral ambientada a l’Àfrica postcolonial (Kinshasa, República Democràtica del Congo) que explora les dinàmiques de poder i les tensions ideològiques a través d’uns personatges aparentment simples però simbòlicament densos.

El títol —“Après moi, le déluge”, frase atribuïda a Lluís XV— adquireix en aquest context ressonàncies tràgiques i iròniques. Expressa una actitud d’indiferència davant el futur: una forma de poder que es desentén de les conseqüències dels seus actes i del patiment aliè. Cunillé situa aquesta actitud en un escenari postcolonial on les herències del passat encara pesen i deformen el present.

Tot i la senzillesa escènica —només dos personatges visibles, un home europeu i una intèrpret africana—, l’obra obre una reflexió profunda sobre la construcció de la subjectivitat dins l’estructura ideològica, i la tensió entre subjecció, alienació i resistència. A més dels dos personatges en escena, hi ha dues figures més fora de camp: el pare, a qui només escoltem a través de la veu de l’Intèrpret. qui el tradueix, i el fill, que és només una absència evocada pel pare.

L’Home és un empresari europeu arrogant, amb un humor negre que denota una mirada estereotipada sobre l’Àfrica. Representa l’antic poder colonial i el capitalisme global, un home blanc que fa negocis a l’Àfrica i manipula els altres perquè “mengin de la seva mà” (Après moi, le déluge, p. 493). No obstant això, sota aquesta façana de domini, emergeix una buidor existencial: “Sempre m’ha semblat que em faltava alguna cosa” (p. 494).

L’Intèrpret, relegada al paper de transmissora, esdevé una figura simbòlica de la subjecció. En la major part de l’obra no pot parlar per si mateixa: encarna la veu d’un altre, el pare, que demana ajuda per al seu fill. Aquesta petició, aparentment altruista, amaga una ideologia que associa Europa amb la salvació i el progrés. El pare descriu un fill reticent a marxar, però obedient a la seva autoritat. Aquí s’evidencia el conflicte entre el desig propi i la subjectivació imposada pel discurs patern.

Com explica Althusser (1970), la ideologia “interpel·la els individus com a subjectes”, situant-los dins d’un ordre simbòlic on ocupen rols determinats. En aquest sentit, l’Home assumeix el rol de dominador, però ell mateix és també producte del sistema que representa. Judith Butler (1997), a La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser, afegeix que “la sujecció és el procés de convertir-se en subordinat al poder, així com de convertir-se en subjecte”.

La mirada crítica de Cunillé s’emmarca també en la línia de pensament d’Edward Said. A Orientalisme (1978), Said mostra com Occident ha definit la seva identitat a partir de la construcció d’un altre inferior i exòtic. Encara que es refereixi a l’Orient, molts mecanismes colonials cap a l’Àfrica operen igual: exotització, infantilització i reducció de l’altre a una alteritat passiva.

Hi ha un moment especialment divertit: l’Home europeu diu al pare: “Els anglesos diuen que ningú no és un heroi per al seu ajudant de cambra” (Après moi, le déluge, p. 488). Aquesta frase, aparentment trivial, conté una càrrega de cinisme i condescendència que resumeix la visió eurocèntrica i jeràrquica del personatge blanc.

L’obra manté una tensió constant entre subjecció i subversió. El pare construeix una ficció emocional —la possibilitat de salvar el fill— però finalment revela que el fill ja era mort. La promesa de futur es desmonta. La subversió no arriba com a revolta, sinó com una esquerda amarga dins el relat.

Aquestes tensions em recorden a Esperant Godot de Beckett, on els personatges esperen indefinidament algú que no arriba. A Après moi, le déluge, el pare ha fet un viatge per demanar ajuda, però el seu desig és impossible. El futur s’ha trencat i els personatges viuen en una espera sense objecte. Cunillé, com Beckett, mostra l’absurd existencial i la frustració del desig, encara que des d’una perspectiva política.

Llegint l’obra m’evocava una funció vista al Teatre de l’Abadia: Cortázar en juego. Vaig recordar després que la direcció era de José Sanchis Sinisterra, mentor de Cunillé. Aquesta connexió no és només biogràfica, sinó també estilística. Cunillé escriu un teatre de situacions subtils, silencis plens de sentit i diàlegs densos de subtext. Aquesta sensibilitat connecta amb l’univers de Cortázar.

Après moi, le déluge dialoga amb La salud de los enfermos (Cortázar, 1966), on una família oculta a la mare la mort d’un fill, atrapada en una ficció compartida que protegeix del dolor però perpetua l’alienació. Igualment, a l’obra de Cunillé, el pare manté la il·lusió que el fill és viu per obtenir una resposta de l’Home. Aquesta mentida persistent mostra com el discurs pot ser una estratègia de supervivència emocional i, alhora, un gest desesperat de resistència.

En definitiva, som subjectes formats per forces socials, culturals i polítiques que orienten i interpel·len el nostre “jo”. Après moi, le déluge exemplifica com les estructures ideològiques travessen la vida quotidiana, modelant desitjos, pors i accions. Tot i que la subjecció és estructural, Cunillé insinua que dins aquestes estructures poden obrir-se fissures de resistència i subversió.

Bibliografia consultada:

• Althusser, L. (1970). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. En Sobre la reproducción (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). Mecanismos psíquicos del poder. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Harvard University Press. Material didàctic UOC.
• Cortázar, J. (1966). La salud de los enfermos. En Todos los fuegos el fuego. DEBOLSILLO
• Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge. En Obra completa (2000-2008) (pp. 489-496). Ediciones de Teatro.
• Said, E. (1978). Orientalisme (introducció) (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Said, E. (1993). Imperialismo y cultura. En Culture and Imperialism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Spivak, G. C. (1999). Poden parlar els subalterns? En A Critique of Postcolonial Reason: Toward a History of the Vanishing Present (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Jameson, F. (1991). Posmodernismo y sociedad de consumo. En Postmodernism, or, the Cultural Logic of Late Capitalism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Freud, S. (1930). El malestar en la civilització (traducció al català). Material didàctic UOC.

Après moi, le déluge aconsegueix un fet ontològicament impossible: representar un diàleg entre el poder i el subjecte. Un diàleg és, per definició, una relació horitzontal: les dues parts han d’intercanviar informació en les mateixes condicions, escoltant i essent escoltats. Atenint-nos a la mecànica que regeix la subjectivació, un diàleg real esdevé impossible: la relació del poder amb el subjecte és sempre vertical, ja sigui de dalt a baix —un sermó, d’una classe o una ordre— o de baix a dalt —una plegaria, una súplica—. Cunillé supera i alhora il·lustra la naturalesa d’aquesta relació a través de diversos mecanismes, com la inclusió de la intèrpret —l’element aliat del poder que interpreta el subjecte— així com la invisibilitat del subjecte, qui no apareix mai en escena. A través d’aquest triangle, Cunillé elabora un diàleg impossible on afloren diversos elements de la construcció del subjecte.

Els personatges de l’obra esdevenen metàfores dels diferents eixos de la relació entre ideologia i subjectivitat. Així doncs, el personatge de l’Home és l’avatar de l’home blanc occidental, el Poder. És un ens actiu que es defineix pel que fa. Conquereix la selva, sedueix, lluita. Actua sobre els altres, que l’hi “mengen de la mà”: ningú es pot resistir al seu poder. Representatiu dels valors de l’Europa il·lustrada, la brúixola que guia les seves accions és la de la utilitat. No té miraments a l’hora de definir i adjectivar, i ens fa saber constantment les seves preferències. S’enfada, jutja. Constitueix, doncs, la “veu que autoritza i desautoritza”, tal com defineix Carbonell el pare freudià, que actua sobre els subjectes.

No en sabem gairebé res de la Intèrpret, ja que el desarrelament és clau per a la seva figura s’intermediaria. Com a satèl·lit del poder, s’allotja sempre a l’hotel, treballant per a tots els homes de negocis que hi passen. No recorda mai res perquè no és un actor, sinó un canal. Ha de ser transparent, volàtil, per a que els missatges puguin passar a través d’ella amb la mínima fricció. Així, participa de les engrunes del poder: el premi, un inservible paraigua Louis Vuitton. L’únic que sabem és que li agrada molt el sol. Una afirmació lògica, essent un satèl·lit. La intèrpret representa, doncs, els elements que existeixen a l’òrbita del poder i filtren el discurs dels subalterns segons ens explica Spivak: l’acadèmia, l’art, la ciència.

L’home invisible, el Subjecte, representa tot aquell qui no és home blanc occidental, i qui és, per tant, subjectivat pel seu poder. En aquest cas, Cunillé tria la figura d’un home congolès a la vora de la mort, però podria ser qualsevol altra persona exclosa de les estructures del poder i la representació: dones, persones racialitzades o no neuronormatives. Així, aquest personatge dona vida a la pregunta de Spivak: “poden els subalterns parlar?”. El subjecte de Cunillé no té aparença, veu o un passat clar. Ni tan sols nom. S’expressa, com hem mencionat abans, a través del filtre de la intèrpret. Per tant, ni tan sols podem estar segurs que les paraules que llegim són, efectivament, un reflex de la seva veritable veu. Podríem afirmar que no, ja que la mera acció de traduir-les del kiluba al català (o qualsevol altre idioma colonial) ja representa una deformació. Així doncs, aquest personatge il·lustra també les idees de Said: Occident llegeix i interpreta el subjecte congolès des de i per a Occident.

Podríem argumentar que existeix un quart personatge. El fill de l’home invisible. La figura d’un nen que muta a través de totes les cares de l’explotació colonial —futbolista, ajudant de cambra, infermer, guerriller, miner— cercant la manera de ser útil al poder amb l’objectiu d’existir. Així doncs, aquest nen líquid il·lustra la noció de subjectivitat interpel·lada d’Althusser, i esdevé una potent reflexió sobre les identitats que els hi són permeses a les persones subalternes: tan sols poden ocupar identitats que els hi són útils al poder. Quan des d’Occident pensem en un noi congolès, només el podem imaginar com a futbolista, guerriller, miner… A la imaginació popular no existeix una identitat no subjecte a la utilitat d’Occident.

Après moi, le déluge esdevé una partida d’escacs retòrica on Poder i Subjecte dialoguen a través de curosos moviments, revelant detalls sobre el procés de subjectivació a cada torn. Durant la narració, el poder sembla còmode en el seu rol. Un rere l’altre, rebutja els oferiments del subjecte, invocant tots els recursos que té al seu abast. Hi ha un moment, però, que la partida es capgira. Els petits, petitíssims, indicis de vulnerabilitat de l’Home que hem percebut durant la narració vessen cap a l’exterior en el moment que s’invoca la mort. L’Home, que tan sols és un home i no un Déu —i, per tant, ell també està subjecte als mecanismes psíquics descrits per Freud i Lacan— cau en la pulsió destructiva i és seduït per la figura del fill en el moment que aquest pot esdevenir qui li doni mort: el seu Tànatos. En aquest esperat moment de culminació, el Subjecte revela que el seu fill és mort. Ha aconseguit un doble objectiu: instal·lar una necessitat irresoluble al poder, i fer existir al seu fill a través de la seva subjectivació. Així, se succeeix una estranya i satisfactòria giravolta: l’acte de subjecció es revela com una subversió. Tànatos s’erigeix en un poder superior a l’Home i inverteix els rols durant una fracció de segon: el Subjecte fa que el Poder assenyali la seva pròpia ferida al mirall.

Bibliografia:

– Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008. p. 102-151.
– Butler, Judith. Mecanismos psíquicos del poder. Madrid: Cátedra, 2010. p. 119-145.
– Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), Barcelona, 2013.
– Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507.
– Said, Edward. Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama, DL 1996. p. 35-73.
– Said, Edward. Orientalisme. Vic: Eumo, 1991. p. 15-39.
– Spivak, Gayatri. “Poden parlar els subalterns?”. L’Espill [en línia]. Nº. 63-64 (2020): p. 177-233.