L’obra Après moi, le déluge (2007) de Lluïsa Cunillé escenifica una situació aparentment banal —una reunió de negocis entre tres personatges dins una habitació d’hotel— per desemmascarar les estructures de poder i dominació heretades del colonialisme i encara actives en les relacions entre Europa i el Sud Global. A través d’una dramatúrgia minimalista i un ús simbòlic dels estereotips, Cunillé interpel·la l’espectador i el confronta amb les dinàmiques ideològiques que sostenen el capitalisme global.

L’escenografia situa l’acció en un espai deslocalitzat, fred i impersonal: una habitació d’hotel, simbolitzant els centres de decisió del poder econòmic global. A escena hi ha tres cadires. Dues són ocupades per un empresari europeu i una intèrpret; la tercera, buida, correspon a un home congolès, que mai no apareix físicament. Aquest personatge només es fa present a través de la veu de la intèrpret i, citant a la intèrpret, “diu que també entén la seva llengua, però que no la sap parlar” (Cunillé, 2007: 468). Aquesta absència concreta i reiterada remet al concepte de subaltern definit per Gayatri Spivak: un subjecte que no pot parlar amb veu pròpia dins les estructures de representació hegemòniques.

La cadira buida i la demanda explícita de no ser mirat fan del personatge congolès una presència espectral. És un subjecte silenciat, invisible, mediatitzat i, per tant, deshumanitzat. El fet que només pugui comunicar-se a través d’una altra veu posa de manifest la seva impossibilitat d’autorepresentació, i connecta directament amb l’assaig de Spivak Can the Subaltern Speak?, on s’argumenta que, fins i tot dins discursos emancipadors, el subaltern no té veu pròpia, sinó que sovint és traduït, interpretat o apropiat.

Pel que fa a la intèrpret, tot i que formalment actua com a mediadora, no és en cap cas una figura neutral. Cunillé la construeix com una dona sense agència, interpel·lada ideològicament per un sistema patriarcal i capitalista que la condemna a la passivitat. L’empresari li formula preguntes a les quals no respon mai amb claredat; es limita a dir que “li agrada prendre el sol” o que “no surt de l’hotel”. Aquesta actitud pot entendre’s com una metàfora de la reclusió simbòlica en què es troba, participant d’un espai de privilegi colonial sense qüestionar-lo ni veure’l. La seva indiferència davant les paraules del congolès —a qui només tradueix mecànicament— evidencia la seva funció dins el sistema ideològic: una figura que perpètua la dominació sense oposar resistència ni crítica.

Seguint la teoria de la interpel·lació ideològica d’Althusser, podem entendre com tant la intèrpret com l’empresari són construïts per les estructures ideològiques dominants. Ella és interpel·lada com a dona subordinada, callada i funcional, mentre que ell és constituït com a subjecte dominant i racional dins l’economia global. Aquest empresari representa l’extractivisme capitalista i la continuïtat del colonialisme econòmic, ja que la seva activitat comercial està vinculada al coltan, un recurs estratègic explotat intensament a l’Àfrica. L’home es mostra fred, irascible, autoritari i totalment desconnectat de les conseqüències humanes de les seves accions. La seva subjectivitat, modelada per la ideologia capitalista, és calculadora, deshumanitzada i narcisista, però també revela contradiccions internes: la seva malaltia física pot llegir-se com una metàfora de la corrupció moral que el sistema produeix en el subjecte dominant.

És en aquest punt on Cunillé fa servir els mateixos estereotips —l’empresari explotador, la dona submisa, l’home africà silenciat— com a instruments de denúncia. A través de la repetició i exposició nua d’aquests rols, l’obra incomoda l’espectador, tot exposant la manera com aquestes figures formen part del nostre imaginari social i cultural. Aquesta banalització de la deshumanització, mostrada amb fredor escènica, actua com un mirall: ¿no és també l’espectador part d’aquesta estructura? ¿No reprodueix, amb la seva passivitat, la mateixa lògica que observa?

La crítica ideològica es fa més evident quan el pare congolès, a través de la intèrpret, expressa la seva desesperança: vol que el seu fill marxi amb l’empresari. “Ha de marxar ara. Aquí no hi ha cap futur. És un país de lladres, i els de fora són pitjors; a més de lladres, són assassins” (Cunillé, 2007: 471). Aquest discurs expressa una internalització del relat colonial, en què el mateix personatge concep el seu país com un espai condemnat, violent i irredimible. Aquí ressona la crítica d’Edward Said a l’orientalisme: l’Occident construeix l’altre com a inferior per justificar-ne la dominació.

Tanmateix, Cunillé trenca aquesta lògica amb un gir dramatúrgic. Cap al final, el congolès revela que el fill és mort des de fa temps, i que tota la conversa sobre ell era una invenció. No buscava un acord comercial, volia que algú trobés a faltar el seu fill. Aquest gest aparentment inútil és profundament subversiu. La creació d’una ficció —una actuació— esdevé una manera de produir subjectivitat i d’exigir reconeixement. Aquí es pot connectar amb la teoria de la performativitat de Judith Butler: la repetició d’actes, fins i tot des de la marginalitat, pot alterar els marcs normatius i obrir espais simbòlics de resistència.

Així, la tensió entre subjecció i subversió es desplega plenament. Tot i estar empresonat en una estructura que el silencia, el pare africà construeix un acte simbòlic que desafia aquesta mateixa estructura; un gest radicalment polític i social. No busca salvar un fill, sinó desestabilitzar el marc de comprensió del món de l’empresari (i del públic). El seu relat trencat i el desplaçament constant de veus (el fill a través del pare, el pare a través de la intèrpret) posen en crisi el sistema representacional occidental i denuncien la seva incapacitat per donar veu a l’altre.

En aquest sentit, Après moi, le déluge (2007) no només denuncia la persistència de les estructures colonials dins el capitalisme global, sinó que convida –o  força— a l’espectador a repensar la seva pròpia posició dins del sistema. Cunillé crea un espai escènic on la ideologia es fa visible en la construcció dels subjectes, però també on la subversió pot emergir des del lloc més inesperat: el silenci, l’absència, la ficció. Aquesta obra demostra el potencial del teatre i les pràctiques culturals en la generació de pensament crític, activant espais simbòlics de transformació, fins i tot des de dins les institucions culturals.

–

Bibliografia

Althusser, Louis. (2008). “Ideología y aparatos ideológicos del Estado”. A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, pàg. 102-151. ISBN 9789682315473

Butler, Judith. (2010). “Introducción”. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, pàg. 11-41. ISBN 9788437626833

Butler, Judith. (2010). “La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser”. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, 2010. pàg. 119-145. ISBN 9788437626833

Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Barcelona: FUOC. Recurs en línia. Mòdul 0 i mòdul 1:https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00194834/pdf/PID_00194837.pdf 

Cunillé, Lluïsa (2017). Après moi, le déluge (Vol. 183). Arola Editors. ISBN 9788494725555

Said, Edward (1996): “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas” A: Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama. p. 35-73. ISBN 9788433905376

Said, Edward (1991): “Introducció”. A: Orientalisme. Vic: Eumo. ISBN 9788476022146

Spivak, Gayatri Chakravorty  (1999). A critique of Post-Colonials Reason: Toward a History of the Vanishing Present. p. 304-311. Cambridge, Mass. Harvard University Press. Based on “Can the subaltern speak?” published 1988.