A l’obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge, identifiquem, seguint els postulats d’Althusser, la ideologia a través dels coneguts aparells ideològics de l’estat i les seves pràctiques. Aquests aparells es concentren en un país africà postcolonial i, per tant, es concreten, en primer lloc, en un sistema econòmic ‘eficaç, modern i invisible’ de multinacionals que segueixen capitalitzant els recursos de matèries primeres, sobretot per servir els minerals a partir dels quals es desenvolupen els aparells electrònics de tecnologia puntera tan preuats a les grans metròpolis del segle XXI. És per a una d’aquestes multinacionals que treballa un dels tres personatges, encara que tan sols ell i un altre apareguin a escena, identificat per ‘l’home’.

No trobem gens casual i sí ben premeditat que els màxims exponents del que podríem establir i considerar com al tradicional aparell ideològic de l’estat, és a dir, la classe política o directament els dirigents electes, siguin expressats en l’inici de l’obra com mers acudits parodiats. Són elements llunyans (en el temps, perquè a més són acudits vells i ja sabuts i explicats i sentits mil vegades, i llunyans perquè es troben viatjant en un avió, en un mer trànsit dins de la seves tasques) vells, inservibles, per tant, que intensifica, al nostre parer, la idea que a dia d’avui, la ideologia ve identificada per aquells grans complexos econòmics que no per qualsevol sistema governamental democràtic o no.

En aquest sentit, aquests complexos es poden identificar per aquells ‘grups estrangers dominants’ de Derrida que recorda Spivark[i] (pàg. 197), juntament, amb ‘grups autòctons i locals dominants’ i, per acabar, ‘el poble’ o les classes subalternes’. I si hem establert que ‘l’home’, personatge, pot representar aquells grups estrangers dominants, el personatge de la intèrpret, el segon personatge que apareix en escena, pot representar, justament, el grup d’autòctons dominants en àmbits regionals i locals, mentre que, el personatge invisibilitzat (tant per veu com per presència real sobre l’escenari), com ara veurem, representa aquell poble, aquells subalterns sense veu que necessiten, fins i tot, justament una interpretació per comunicar-se. I si amb aquests tres personatges obtenim tres dels grups de Derrida (1, 3, 4), el segon, al nostre parer, és a dir, els grups autòctons dominants en tot l’espai (no l’Índia, és clar, sinó el país en concret) podria ser identificat pels senyors de la guerra que portarà a col·lació la història el personatge ‘subaltern’.

En aquest sentit, l’obra fa entrar en joc un altre factor d’aquell aparell ideològic que és llenguatge. El llenguatge, però, des de dos punts de vista. El primer com a factor també ideològic, a la manera d’Althusser, identificat com propi d’aquells aparells ideològics. Però en segon lloc, i de forma molt més evident, seguint el problema del “permís per narrar de Said” que cita Spivark[ii] (pàg. 196).

Però un cop apareix el tercer personatge, l’invisible i només present, fins i tot a escena, a través de les paraules de la intèrpret, el gir de la història que narra del seu fill (que el pare reviu a través del desig del futur que no tendrà) sintetitza el que Althusser[iii] afirma que representa la ideologia: “la ideologia representa la relación imaginaria entre los individuos y sus condiciones reales de existència” (pàg. 132).

Sobre la vida narrada i relatada del fill mort, hi podem veure, fins i tot, la noció d’hegemonia de Gramsci, és a dir, tal com estableix Neus Carbonell sobre el concepte del filòsof italià, l’hegemonia descriu ‘els processos pels quals les classes dominants exerceixen el lideratge moral i intel·lectual imposant així els seus valos a les classes subalternes que es troben no solament acatant sinó també reproduint els ideals, objectius i valors propis de les estructures dominants”.[iv] En aquests ‘ideals’, per exemple, podem trobar tota la vida somiada i projectada del fill inexistent (en el fons, la subversió seria això), és a dir, els viatges, el triomf en el futbol, el rellotge com a objecte preuat? Pensem que sí.

[i] Gayatri Spivak: “Poden parlar els subalterns?” A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64

[ii] Gayatri Spivak: “Poden parlar els subalterns?” A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64

[iii] Althusser, Louis. Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008.

[iv] Carbonell i Camós, Neus: Cultura i subjectivitat. Universitat Oberta de Catalunya.