‘’Après moi, le déloge’’: ideología i subjecció a escena

Com es manifesten en aquesta obra teatral la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?

En termes sencills podem dir que ‘’Après moi, le déloge’’  de Lluisa Conillé (2008) tracta sobre un desnonament. Una família ha de deixar casa seva per ordre de les autoritats. L’escena és absurda i crua, amb personatges que representen funcionaris freds i burocràtics, i d’altres que intenten resistir com poden. El títol ja ens dona una pista de l’humor negre i la crítica de fons: juga amb l’expressió francesa “Après moi, le déluge” (després de mi, el diluvi). L’obra parla, en el fons, de com el sistema tracta les persones quan ja no són útils o quan no poden seguir les regles del joc.

Vejem com relacionem ideologia i subjetivitat, de quina manera pensem el que pensem?

Una de les coses que més m’ha fet pensar d’aquesta obra és com les persones acceptem moltes coses perquè ens han ensenyat que són normals. Ens sembla normal que una família pugui ser desallotjada perquè no pot pagar. Però, realment, és just? L’obra mostra com la societat, mitjançant la política, la llei i els costums, ens fa pensar d’una manera determinada. Això és el que s’anomena ideologia.

Els personatges de l’obra mostren com aquesta ideologia entra dins nostre: alguns repeteixen els discursos del poder sense pensar, d’altres es senten culpables per coses que no depenen d’ells. Aquesta manera de pensar no és natural, és apresa. Asimilem una determinada manera de pensar. Ens fan creure que tot és responsabilitat nostra, però no ens adonem de com el sistema ens condiciona.

A l’obra, els personatges no només pateixen una injustícia externa —el desnonament— sinó que també carreguen dins seu una manera de pensar que justifica aquesta injustícia. Aquest fet es pot entendre millor a partir del concepte d’interpel·lació ideològica de Louis Althusser. Segons ell, l’Estat funciona no només a través de la repressió (policia, jutges), sinó sobretot mitjançant aparells ideològics (l’escola, els mitjans, la llei, la religió), que ens fan actuar, sentir i pensar segons les normes del sistema. És a dir, ens “criden” i ens constituïm com a subjectes al respondre-hi (Althusser, 2008: 110).

De quina manera relacionen la subjecció i la subversió? El sotmetiment al que estem exposats com a societat el tenim assimilat. De quina manera, doncs, podem rebel·larnos?

Judith Butler, inspirant-se en Althusser, afegeix una mirada més profunda sobre aquesta relació entre ideologia i subjectivitat. Ella explica que ens fem subjectes perquè som sotmesos a un poder. Aquesta doble condició, ser subjecte i estar subjecte, és el que ella anomena sujecció (Butler, 2010: 119).

Precisament, una altra idea important de l’obra és la lluita entre acceptar el que ens imposen (subjecció) o intentar canviar-ho (subversió). En l’obra veiem que hi ha personatges que obeeixen, que segueixen les normes sense preguntar-se res. Però també hi ha qui es rebel·la, encara que sigui de manera petita: amb una burla, amb una pregunta, amb una mirada que diu “no estic d’acord”. 

Aquesta resistència no és fàcil. A vegades sembla inútil. Però és important. Perquè ens recorda que no estem del tot atrapats. Sempre hi ha alguna cosa que es pot fer per mostrar que el sistema no és perfecte, que es pot qüestionar. Encara que sigui amb un simple gest.

El lenguatge és una eina de poder i de resistència. Una de les coses que més em va cridar l’atenció de l’obra és com s’utilitza el llenguatge. Els funcionaris utilitzen paraules complicades, tècniques, que amaguen la realitat. No diuen “fem fora una família de casa seva”, diuen “procediment legal de desallotjament”. Això fa que el que és dur i injust sembli fred i normal. El llenguatge pot servir per disfressar la violència.

Però l’obra també juga amb el llenguatge per rebel·lar-se. Hi ha moments absurds, bromes, silencis. Tot això trenca el discurs oficial i mostra que darrere les paraules hi ha persones que pateixen. Quan el llenguatge deixa de seguir les regles, també està resistint.

En conclusió, l’obra ‘’Après moi, le déloge’’ no ens diu què hem de pensar, però sí que ens fa pensar. Ens fa veure com moltes coses que creiem normals en realitat poden ser injustes. Ens fa veure com el sistema ens condiciona, però també com, dins nostre, hi ha espais per resistir.

L’obra no és optimista, però tampoc és derrotista. Ens mostra una realitat difícil, però també ens dona eines per mirar-la amb ulls crítics. Ens diu que no estem sols, que podem qüestionar el món, que podem fer sentir la nostra veu, encara que sigui amb un petit acte..

En definitiva, és una obra que sacseja. Que ens incomoda. I, per això mateix, és necessària.

BIBLIOGRAFIA

• Althusser, L. (2008). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A La filosofía como arma de la revolución (pp. 102–151). Siglo XXI. ISBN 9789682315473
• Butler, J. (2010a). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. A Mecanismos psíquicos del poder (pp. 119–145). Cátedra. ISBN 9788437626833
• Butler, J. (2010b). Introducción. A Mecanismos psíquicos del poder (pp. 11–41). Cátedra. ISBN 9788437626833
• Cunillé, . Ll. (2008). “Après moi, le déluge”. A: Deu peces. Barcelona: Edicions 62, pàg. 449-507. ISBN 9788429761610

A l’obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge, identifiquem, seguint els postulats d’Althusser, la ideologia a través dels coneguts aparells ideològics de l’estat i les seves pràctiques. Aquests aparells es concentren en un país africà postcolonial i, per tant, es concreten, en primer lloc, en un sistema econòmic ‘eficaç, modern i invisible’ de multinacionals que segueixen capitalitzant els recursos de matèries primeres, sobretot per servir els minerals a partir dels quals es desenvolupen els aparells electrònics de tecnologia puntera tan preuats a les grans metròpolis del segle XXI. És per a una d’aquestes multinacionals que treballa un dels tres personatges, encara que tan sols ell i un altre apareguin a escena, identificat per ‘l’home’.

No trobem gens casual i sí ben premeditat que els màxims exponents del que podríem establir i considerar com al tradicional aparell ideològic de l’estat, és a dir, la classe política o directament els dirigents electes, siguin expressats en l’inici de l’obra com mers acudits parodiats. Són elements llunyans (en el temps, perquè a més són acudits vells i ja sabuts i explicats i sentits mil vegades, i llunyans perquè es troben viatjant en un avió, en un mer trànsit dins de la seves tasques) vells, inservibles, per tant, que intensifica, al nostre parer, la idea que a dia d’avui, la ideologia ve identificada per aquells grans complexos econòmics que no per qualsevol sistema governamental democràtic o no.

En aquest sentit, aquests complexos es poden identificar per aquells ‘grups estrangers dominants’ de Derrida que recorda Spivark[i] (pàg. 197), juntament, amb ‘grups autòctons i locals dominants’ i, per acabar, ‘el poble’ o les classes subalternes’. I si hem establert que ‘l’home’, personatge, pot representar aquells grups estrangers dominants, el personatge de la intèrpret, el segon personatge que apareix en escena, pot representar, justament, el grup d’autòctons dominants en àmbits regionals i locals, mentre que, el personatge invisibilitzat (tant per veu com per presència real sobre l’escenari), com ara veurem, representa aquell poble, aquells subalterns sense veu que necessiten, fins i tot, justament una interpretació per comunicar-se. I si amb aquests tres personatges obtenim tres dels grups de Derrida (1, 3, 4), el segon, al nostre parer, és a dir, els grups autòctons dominants en tot l’espai (no l’Índia, és clar, sinó el país en concret) podria ser identificat pels senyors de la guerra que portarà a col·lació la història el personatge ‘subaltern’.

En aquest sentit, l’obra fa entrar en joc un altre factor d’aquell aparell ideològic que és llenguatge. El llenguatge, però, des de dos punts de vista. El primer com a factor també ideològic, a la manera d’Althusser, identificat com propi d’aquells aparells ideològics. Però en segon lloc, i de forma molt més evident, seguint el problema del “permís per narrar de Said” que cita Spivark[ii] (pàg. 196).

Però un cop apareix el tercer personatge, l’invisible i només present, fins i tot a escena, a través de les paraules de la intèrpret, el gir de la història que narra del seu fill (que el pare reviu a través del desig del futur que no tendrà) sintetitza el que Althusser[iii] afirma que representa la ideologia: “la ideologia representa la relación imaginaria entre los individuos y sus condiciones reales de existència” (pàg. 132).

Sobre la vida narrada i relatada del fill mort, hi podem veure, fins i tot, la noció d’hegemonia de Gramsci, és a dir, tal com estableix Neus Carbonell sobre el concepte del filòsof italià, l’hegemonia descriu ‘els processos pels quals les classes dominants exerceixen el lideratge moral i intel·lectual imposant així els seus valos a les classes subalternes que es troben no solament acatant sinó també reproduint els ideals, objectius i valors propis de les estructures dominants”.[iv] En aquests ‘ideals’, per exemple, podem trobar tota la vida somiada i projectada del fill inexistent (en el fons, la subversió seria això), és a dir, els viatges, el triomf en el futbol, el rellotge com a objecte preuat? Pensem que sí.

[i] Gayatri Spivak: “Poden parlar els subalterns?” A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64

[ii] Gayatri Spivak: “Poden parlar els subalterns?” A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64

[iii] Althusser, Louis. Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008.

[iv] Carbonell i Camós, Neus: Cultura i subjectivitat. Universitat Oberta de Catalunya.

L’obra Après moi, le déluge (2007) de Lluïsa Cunillé escenifica una situació aparentment banal —una reunió de negocis entre tres personatges dins una habitació d’hotel— per desemmascarar les estructures de poder i dominació heretades del colonialisme i encara actives en les relacions entre Europa i el Sud Global. A través d’una dramatúrgia minimalista i un ús simbòlic dels estereotips, Cunillé interpel·la l’espectador i el confronta amb les dinàmiques ideològiques que sostenen el capitalisme global.

L’escenografia situa l’acció en un espai deslocalitzat, fred i impersonal: una habitació d’hotel, simbolitzant els centres de decisió del poder econòmic global. A escena hi ha tres cadires. Dues són ocupades per un empresari europeu i una intèrpret; la tercera, buida, correspon a un home congolès, que mai no apareix físicament. Aquest personatge només es fa present a través de la veu de la intèrpret i, citant a la intèrpret, “diu que també entén la seva llengua, però que no la sap parlar” (Cunillé, 2007: 468). Aquesta absència concreta i reiterada remet al concepte de subaltern definit per Gayatri Spivak: un subjecte que no pot parlar amb veu pròpia dins les estructures de representació hegemòniques.

La cadira buida i la demanda explícita de no ser mirat fan del personatge congolès una presència espectral. És un subjecte silenciat, invisible, mediatitzat i, per tant, deshumanitzat. El fet que només pugui comunicar-se a través d’una altra veu posa de manifest la seva impossibilitat d’autorepresentació, i connecta directament amb l’assaig de Spivak Can the Subaltern Speak?, on s’argumenta que, fins i tot dins discursos emancipadors, el subaltern no té veu pròpia, sinó que sovint és traduït, interpretat o apropiat.

Pel que fa a la intèrpret, tot i que formalment actua com a mediadora, no és en cap cas una figura neutral. Cunillé la construeix com una dona sense agència, interpel·lada ideològicament per un sistema patriarcal i capitalista que la condemna a la passivitat. L’empresari li formula preguntes a les quals no respon mai amb claredat; es limita a dir que “li agrada prendre el sol” o que “no surt de l’hotel”. Aquesta actitud pot entendre’s com una metàfora de la reclusió simbòlica en què es troba, participant d’un espai de privilegi colonial sense qüestionar-lo ni veure’l. La seva indiferència davant les paraules del congolès —a qui només tradueix mecànicament— evidencia la seva funció dins el sistema ideològic: una figura que perpètua la dominació sense oposar resistència ni crítica.

Seguint la teoria de la interpel·lació ideològica d’Althusser, podem entendre com tant la intèrpret com l’empresari són construïts per les estructures ideològiques dominants. Ella és interpel·lada com a dona subordinada, callada i funcional, mentre que ell és constituït com a subjecte dominant i racional dins l’economia global. Aquest empresari representa l’extractivisme capitalista i la continuïtat del colonialisme econòmic, ja que la seva activitat comercial està vinculada al coltan, un recurs estratègic explotat intensament a l’Àfrica. L’home es mostra fred, irascible, autoritari i totalment desconnectat de les conseqüències humanes de les seves accions. La seva subjectivitat, modelada per la ideologia capitalista, és calculadora, deshumanitzada i narcisista, però també revela contradiccions internes: la seva malaltia física pot llegir-se com una metàfora de la corrupció moral que el sistema produeix en el subjecte dominant.

És en aquest punt on Cunillé fa servir els mateixos estereotips —l’empresari explotador, la dona submisa, l’home africà silenciat— com a instruments de denúncia. A través de la repetició i exposició nua d’aquests rols, l’obra incomoda l’espectador, tot exposant la manera com aquestes figures formen part del nostre imaginari social i cultural. Aquesta banalització de la deshumanització, mostrada amb fredor escènica, actua com un mirall: ¿no és també l’espectador part d’aquesta estructura? ¿No reprodueix, amb la seva passivitat, la mateixa lògica que observa?

La crítica ideològica es fa més evident quan el pare congolès, a través de la intèrpret, expressa la seva desesperança: vol que el seu fill marxi amb l’empresari. “Ha de marxar ara. Aquí no hi ha cap futur. És un país de lladres, i els de fora són pitjors; a més de lladres, són assassins” (Cunillé, 2007: 471). Aquest discurs expressa una internalització del relat colonial, en què el mateix personatge concep el seu país com un espai condemnat, violent i irredimible. Aquí ressona la crítica d’Edward Said a l’orientalisme: l’Occident construeix l’altre com a inferior per justificar-ne la dominació.

Tanmateix, Cunillé trenca aquesta lògica amb un gir dramatúrgic. Cap al final, el congolès revela que el fill és mort des de fa temps, i que tota la conversa sobre ell era una invenció. No buscava un acord comercial, volia que algú trobés a faltar el seu fill. Aquest gest aparentment inútil és profundament subversiu. La creació d’una ficció —una actuació— esdevé una manera de produir subjectivitat i d’exigir reconeixement. Aquí es pot connectar amb la teoria de la performativitat de Judith Butler: la repetició d’actes, fins i tot des de la marginalitat, pot alterar els marcs normatius i obrir espais simbòlics de resistència.

Així, la tensió entre subjecció i subversió es desplega plenament. Tot i estar empresonat en una estructura que el silencia, el pare africà construeix un acte simbòlic que desafia aquesta mateixa estructura; un gest radicalment polític i social. No busca salvar un fill, sinó desestabilitzar el marc de comprensió del món de l’empresari (i del públic). El seu relat trencat i el desplaçament constant de veus (el fill a través del pare, el pare a través de la intèrpret) posen en crisi el sistema representacional occidental i denuncien la seva incapacitat per donar veu a l’altre.

En aquest sentit, Après moi, le déluge (2007) no només denuncia la persistència de les estructures colonials dins el capitalisme global, sinó que convida –o  força— a l’espectador a repensar la seva pròpia posició dins del sistema. Cunillé crea un espai escènic on la ideologia es fa visible en la construcció dels subjectes, però també on la subversió pot emergir des del lloc més inesperat: el silenci, l’absència, la ficció. Aquesta obra demostra el potencial del teatre i les pràctiques culturals en la generació de pensament crític, activant espais simbòlics de transformació, fins i tot des de dins les institucions culturals.

–

Bibliografia

Althusser, Louis. (2008). “Ideología y aparatos ideológicos del Estado”. A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, pàg. 102-151. ISBN 9789682315473

Butler, Judith. (2010). “Introducción”. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, pàg. 11-41. ISBN 9788437626833

Butler, Judith. (2010). “La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser”. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, 2010. pàg. 119-145. ISBN 9788437626833

Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Barcelona: FUOC. Recurs en línia. Mòdul 0 i mòdul 1:https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00194834/pdf/PID_00194837.pdf 

Cunillé, Lluïsa (2017). Après moi, le déluge (Vol. 183). Arola Editors. ISBN 9788494725555

Said, Edward (1996): “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas” A: Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama. p. 35-73. ISBN 9788433905376

Said, Edward (1991): “Introducció”. A: Orientalisme. Vic: Eumo. ISBN 9788476022146

Spivak, Gayatri Chakravorty  (1999). A critique of Post-Colonials Reason: Toward a History of the Vanishing Present. p. 304-311. Cambridge, Mass. Harvard University Press. Based on “Can the subaltern speak?” published 1988.

Après moi, le déluge (2007) de Lluïsa Cunillé és una obra teatral ambientada a l’Àfrica postcolonial (Kinshasa, República Democràtica del Congo) que explora les dinàmiques de poder i les tensions ideològiques a través d’uns personatges aparentment simples però simbòlicament densos.

El títol —“Après moi, le déluge”, frase atribuïda a Lluís XV— adquireix en aquest context ressonàncies tràgiques i iròniques. Expressa una actitud d’indiferència davant el futur: una forma de poder que es desentén de les conseqüències dels seus actes i del patiment aliè. Cunillé situa aquesta actitud en un escenari postcolonial on les herències del passat encara pesen i deformen el present.

Tot i la senzillesa escènica —només dos personatges visibles, un home europeu i una intèrpret africana—, l’obra obre una reflexió profunda sobre la construcció de la subjectivitat dins l’estructura ideològica, i la tensió entre subjecció, alienació i resistència. A més dels dos personatges en escena, hi ha dues figures més fora de camp: el pare, a qui només escoltem a través de la veu de l’Intèrpret. qui el tradueix, i el fill, que és només una absència evocada pel pare.

L’Home és un empresari europeu arrogant, amb un humor negre que denota una mirada estereotipada sobre l’Àfrica. Representa l’antic poder colonial i el capitalisme global, un home blanc que fa negocis a l’Àfrica i manipula els altres perquè “mengin de la seva mà” (Après moi, le déluge, p. 493). No obstant això, sota aquesta façana de domini, emergeix una buidor existencial: “Sempre m’ha semblat que em faltava alguna cosa” (p. 494).

L’Intèrpret, relegada al paper de transmissora, esdevé una figura simbòlica de la subjecció. En la major part de l’obra no pot parlar per si mateixa: encarna la veu d’un altre, el pare, que demana ajuda per al seu fill. Aquesta petició, aparentment altruista, amaga una ideologia que associa Europa amb la salvació i el progrés. El pare descriu un fill reticent a marxar, però obedient a la seva autoritat. Aquí s’evidencia el conflicte entre el desig propi i la subjectivació imposada pel discurs patern.

Com explica Althusser (1970), la ideologia “interpel·la els individus com a subjectes”, situant-los dins d’un ordre simbòlic on ocupen rols determinats. En aquest sentit, l’Home assumeix el rol de dominador, però ell mateix és també producte del sistema que representa. Judith Butler (1997), a La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser, afegeix que “la sujecció és el procés de convertir-se en subordinat al poder, així com de convertir-se en subjecte”.

La mirada crítica de Cunillé s’emmarca també en la línia de pensament d’Edward Said. A Orientalisme (1978), Said mostra com Occident ha definit la seva identitat a partir de la construcció d’un altre inferior i exòtic. Encara que es refereixi a l’Orient, molts mecanismes colonials cap a l’Àfrica operen igual: exotització, infantilització i reducció de l’altre a una alteritat passiva.

Hi ha un moment especialment divertit: l’Home europeu diu al pare: “Els anglesos diuen que ningú no és un heroi per al seu ajudant de cambra” (Après moi, le déluge, p. 488). Aquesta frase, aparentment trivial, conté una càrrega de cinisme i condescendència que resumeix la visió eurocèntrica i jeràrquica del personatge blanc.

L’obra manté una tensió constant entre subjecció i subversió. El pare construeix una ficció emocional —la possibilitat de salvar el fill— però finalment revela que el fill ja era mort. La promesa de futur es desmonta. La subversió no arriba com a revolta, sinó com una esquerda amarga dins el relat.

Aquestes tensions em recorden a Esperant Godot de Beckett, on els personatges esperen indefinidament algú que no arriba. A Après moi, le déluge, el pare ha fet un viatge per demanar ajuda, però el seu desig és impossible. El futur s’ha trencat i els personatges viuen en una espera sense objecte. Cunillé, com Beckett, mostra l’absurd existencial i la frustració del desig, encara que des d’una perspectiva política.

Llegint l’obra m’evocava una funció vista al Teatre de l’Abadia: Cortázar en juego. Vaig recordar després que la direcció era de José Sanchis Sinisterra, mentor de Cunillé. Aquesta connexió no és només biogràfica, sinó també estilística. Cunillé escriu un teatre de situacions subtils, silencis plens de sentit i diàlegs densos de subtext. Aquesta sensibilitat connecta amb l’univers de Cortázar.

Après moi, le déluge dialoga amb La salud de los enfermos (Cortázar, 1966), on una família oculta a la mare la mort d’un fill, atrapada en una ficció compartida que protegeix del dolor però perpetua l’alienació. Igualment, a l’obra de Cunillé, el pare manté la il·lusió que el fill és viu per obtenir una resposta de l’Home. Aquesta mentida persistent mostra com el discurs pot ser una estratègia de supervivència emocional i, alhora, un gest desesperat de resistència.

En definitiva, som subjectes formats per forces socials, culturals i polítiques que orienten i interpel·len el nostre “jo”. Après moi, le déluge exemplifica com les estructures ideològiques travessen la vida quotidiana, modelant desitjos, pors i accions. Tot i que la subjecció és estructural, Cunillé insinua que dins aquestes estructures poden obrir-se fissures de resistència i subversió.

Bibliografia consultada:

• Althusser, L. (1970). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. En Sobre la reproducción (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). Mecanismos psíquicos del poder. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Harvard University Press. Material didàctic UOC.
• Cortázar, J. (1966). La salud de los enfermos. En Todos los fuegos el fuego. DEBOLSILLO
• Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge. En Obra completa (2000-2008) (pp. 489-496). Ediciones de Teatro.
• Said, E. (1978). Orientalisme (introducció) (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Said, E. (1993). Imperialismo y cultura. En Culture and Imperialism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Spivak, G. C. (1999). Poden parlar els subalterns? En A Critique of Postcolonial Reason: Toward a History of the Vanishing Present (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Jameson, F. (1991). Posmodernismo y sociedad de consumo. En Postmodernism, or, the Cultural Logic of Late Capitalism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Freud, S. (1930). El malestar en la civilització (traducció al català). Material didàctic UOC.

Après moi, le déluge aconsegueix un fet ontològicament impossible: representar un diàleg entre el poder i el subjecte. Un diàleg és, per definició, una relació horitzontal: les dues parts han d’intercanviar informació en les mateixes condicions, escoltant i essent escoltats. Atenint-nos a la mecànica que regeix la subjectivació, un diàleg real esdevé impossible: la relació del poder amb el subjecte és sempre vertical, ja sigui de dalt a baix —un sermó, d’una classe o una ordre— o de baix a dalt —una plegaria, una súplica—. Cunillé supera i alhora il·lustra la naturalesa d’aquesta relació a través de diversos mecanismes, com la inclusió de la intèrpret —l’element aliat del poder que interpreta el subjecte— així com la invisibilitat del subjecte, qui no apareix mai en escena. A través d’aquest triangle, Cunillé elabora un diàleg impossible on afloren diversos elements de la construcció del subjecte.

Els personatges de l’obra esdevenen metàfores dels diferents eixos de la relació entre ideologia i subjectivitat. Així doncs, el personatge de l’Home és l’avatar de l’home blanc occidental, el Poder. És un ens actiu que es defineix pel que fa. Conquereix la selva, sedueix, lluita. Actua sobre els altres, que l’hi “mengen de la mà”: ningú es pot resistir al seu poder. Representatiu dels valors de l’Europa il·lustrada, la brúixola que guia les seves accions és la de la utilitat. No té miraments a l’hora de definir i adjectivar, i ens fa saber constantment les seves preferències. S’enfada, jutja. Constitueix, doncs, la “veu que autoritza i desautoritza”, tal com defineix Carbonell el pare freudià, que actua sobre els subjectes.

No en sabem gairebé res de la Intèrpret, ja que el desarrelament és clau per a la seva figura s’intermediaria. Com a satèl·lit del poder, s’allotja sempre a l’hotel, treballant per a tots els homes de negocis que hi passen. No recorda mai res perquè no és un actor, sinó un canal. Ha de ser transparent, volàtil, per a que els missatges puguin passar a través d’ella amb la mínima fricció. Així, participa de les engrunes del poder: el premi, un inservible paraigua Louis Vuitton. L’únic que sabem és que li agrada molt el sol. Una afirmació lògica, essent un satèl·lit. La intèrpret representa, doncs, els elements que existeixen a l’òrbita del poder i filtren el discurs dels subalterns segons ens explica Spivak: l’acadèmia, l’art, la ciència.

L’home invisible, el Subjecte, representa tot aquell qui no és home blanc occidental, i qui és, per tant, subjectivat pel seu poder. En aquest cas, Cunillé tria la figura d’un home congolès a la vora de la mort, però podria ser qualsevol altra persona exclosa de les estructures del poder i la representació: dones, persones racialitzades o no neuronormatives. Així, aquest personatge dona vida a la pregunta de Spivak: “poden els subalterns parlar?”. El subjecte de Cunillé no té aparença, veu o un passat clar. Ni tan sols nom. S’expressa, com hem mencionat abans, a través del filtre de la intèrpret. Per tant, ni tan sols podem estar segurs que les paraules que llegim són, efectivament, un reflex de la seva veritable veu. Podríem afirmar que no, ja que la mera acció de traduir-les del kiluba al català (o qualsevol altre idioma colonial) ja representa una deformació. Així doncs, aquest personatge il·lustra també les idees de Said: Occident llegeix i interpreta el subjecte congolès des de i per a Occident.

Podríem argumentar que existeix un quart personatge. El fill de l’home invisible. La figura d’un nen que muta a través de totes les cares de l’explotació colonial —futbolista, ajudant de cambra, infermer, guerriller, miner— cercant la manera de ser útil al poder amb l’objectiu d’existir. Així doncs, aquest nen líquid il·lustra la noció de subjectivitat interpel·lada d’Althusser, i esdevé una potent reflexió sobre les identitats que els hi són permeses a les persones subalternes: tan sols poden ocupar identitats que els hi són útils al poder. Quan des d’Occident pensem en un noi congolès, només el podem imaginar com a futbolista, guerriller, miner… A la imaginació popular no existeix una identitat no subjecte a la utilitat d’Occident.

Après moi, le déluge esdevé una partida d’escacs retòrica on Poder i Subjecte dialoguen a través de curosos moviments, revelant detalls sobre el procés de subjectivació a cada torn. Durant la narració, el poder sembla còmode en el seu rol. Un rere l’altre, rebutja els oferiments del subjecte, invocant tots els recursos que té al seu abast. Hi ha un moment, però, que la partida es capgira. Els petits, petitíssims, indicis de vulnerabilitat de l’Home que hem percebut durant la narració vessen cap a l’exterior en el moment que s’invoca la mort. L’Home, que tan sols és un home i no un Déu —i, per tant, ell també està subjecte als mecanismes psíquics descrits per Freud i Lacan— cau en la pulsió destructiva i és seduït per la figura del fill en el moment que aquest pot esdevenir qui li doni mort: el seu Tànatos. En aquest esperat moment de culminació, el Subjecte revela que el seu fill és mort. Ha aconseguit un doble objectiu: instal·lar una necessitat irresoluble al poder, i fer existir al seu fill a través de la seva subjectivació. Així, se succeeix una estranya i satisfactòria giravolta: l’acte de subjecció es revela com una subversió. Tànatos s’erigeix en un poder superior a l’Home i inverteix els rols durant una fracció de segon: el Subjecte fa que el Poder assenyali la seva pròpia ferida al mirall.

Bibliografia:

– Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008. p. 102-151.
– Butler, Judith. Mecanismos psíquicos del poder. Madrid: Cátedra, 2010. p. 119-145.
– Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), Barcelona, 2013.
– Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507.
– Said, Edward. Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama, DL 1996. p. 35-73.
– Said, Edward. Orientalisme. Vic: Eumo, 1991. p. 15-39.
– Spivak, Gayatri. “Poden parlar els subalterns?”. L’Espill [en línia]. Nº. 63-64 (2020): p. 177-233.

Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé 

Com es manifesten la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?

Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, ens mostra com una situació aparentment senzilla pot revelar les relacions de poder que mouen el món. En una habitació d’hotel a Kinshasa (la capital de la República Democràtica del Congo), es troben tres personatges: un home de negocis europeu, una intèrpret i un tercer personatge congolès que no veiem mai a escena, però que hi és present a través de la mediació de la intèrpret. Aquesta trobada, aparentment banal, serveix per parlar de temes com el postcolonialisme, la responsabilitat moral, el dolor personal i la resistència dins un sistema desigual.

L’home de negocis representa una visió del món marcada pel capitalisme global. Està a l’Àfrica per negociar l’explotació de coltan, un mineral molt valuós. Parla de bancs, diners i contactes polítics com si fossin coses normals, inevitables. Però rere aquest discurs aparentment “pràctic” s’hi amaga una ideologia molt clara: la idea que el món està fet perquè uns manin i altres callin, perquè uns dirigeixin i els altres obeeixin. Representa la mirada eurocentrista de l’home blanc occidental.

Però ell no és l’únic que parla. La intèrpret, que al principi sembla només una figura secundària, guanya força a mesura que avança l’obra. És una dona que ha patit molt -operacions, una infecció que per poc la mata, un avortament…- però que manté una actitud clara i serena. Traduir no és per ella una tasca neutra: tria què diu i com ho diu. 

El tercer personatge és l’home africà que vol que el seu fill tingui una segona oportunitat a Europa; vol que migri i surti del país, de la pobresa i el patiment. Tot i que no apareix mai físicament, la seva història és el que acaba donant profunditat i sentit a l’obra. Aquest pare, mutilat per la mossegada d’un cocodril i desesperat, demana a l’home europeu que contracti el seu fill com a xofer, ajudant, el que sigui. No és només una oferta de feina: és una súplica. Vol salvar el seu fill del passat brutal que ha viscut.

A través de preguntes i respostes aparentment innocents, la intèrpret (o més ben dit, l’home congolès) va posant contra les cordes l’home de negocis. Quan ell li diu: “No sap com n’és de difícil fer negocis en aquest país”, ell contesta: “No. Però potser sí sé com n’és de difícil viure-hi.” Una frase senzilla, però molt poderosa.

És ben curiós que en tota l’obra no aparegui ni un sol nom de pila de cap dels personatges: això no importa, ja que representen la subjectivitat d’un col·lectiu (homes blancs i europeus, homes negres i africans…). Però el que resulta encara més encertat és que l’home congolès ni tan sols apareix, ni s’escolta la seva pròpia veu. La seva subjectivitat la coneixem a través de la intèrpret, que posa veu a les seves paraules. No podria ser més clarificant: els subjugats, els oprimits, els oblidats… no tenen veu; són invisibles. 

El fill de l’home congolès és un personatge clau, tot i que no parli ni aparegui mai. Va ser segrestat amb vuit anys, convertit en nen soldat i obligat a matar. Ara ja no sap com viure fora d’un entorn de violència. Aquest testimoni és dur, però reflecteix la realitat de molts infants víctimes dels conflictes armats. Cunillé ens recorda aquí que el colonialisme no és cosa del passat: les seves conseqüències encara són molt presents i configuren clarament la subjectivitat de l’individu.

L’home europeu, però, no vol saber-ne res. Tot i mostrar certa empatia cap al final, acaba dient que no vol tenir cap xofer, que prefereix estar sol. Aquesta escena mostra clarament la relació entre ideologia i subjectivitat: ell pot triar desconnectar-se, mentre que els altres personatges no tenen aquesta opció. Ell viu protegit pel seu món, mentre que els altres lluiten per sobreviure dins d’un sistema que els margina, que els invisibilitza.

Al final de l’obra, se’ns revela la veritat: el fill de l’home congolès en realitat va morir fa molts anys a causa de la malària, però tota la història que l’home congolès explica hauria sigut la història del seu fill si hagués sobreviscut a la malaltia. El pare només volia “poder sentir dir a algú que necessitava el meu fill i estar del tot segur que algú més que jo el trobaria a faltar”. És una manera colpidora de donar visibilitat a la història de milers d’infants del Congo. 

En resum, l’obra ens fa veure com la ideologia influeix en la manera de ser i de pensar dels personatges en un món molt desigual. L’home de negocis europeu encarna la ideologia dominant: parla de negocis, diners i poder com si fossin coses normals, però en realitat expressa una manera de veure el món marcada pel privilegi i pel capitalisme. Aquest privilegi li permet desentendre’s del patiment dels altres i no sentir-se responsable de res.

En contrast, la intèrpret i l’home congolès són figures que emergeixen des de la subordinació, però que també tenen una subjectivitat pròpia i complexa. La intèrpret, en particular, mostra que traduir no és mai una tasca innocent: tria què dir i com dir-ho, i en fer-ho es converteix en una veu resistent dins d’un sistema que pretén silenciar. El fill del congolès, tot i que no apareix mai a escena, és una presència fantasmagòrica que exemplifica com la violència estructural -la guerra, l’explotació, el trauma- modela profundament la subjectivitat. 

Així, l’obra ens mostra amb molta claredat la tensió entre estar sotmès i intentar resistir. Els personatges africans viuen atrapats en un sistema econòmic i simbòlic que els fa callar i els deixa al marge. Però, tot i això, hi ha resistència. No és una resistència sorollosa ni heroica, sinó discreta però molt potent. La intèrpret, amb la seva manera de parlar i de traduir, es converteix en una veu que incomoda el poder. El pare congolès, amb la seva història, reclama ser escoltat i reconegut. I quan descobrim que el seu fill ja és mort, entenem que tot el relat no és només una petició desesperada, sinó una manera de donar valor i memòria a una vida que ha estat oblidada.

En aquest sentit, tal com plantejava Althusser, la ideologia interpel·la els subjectes i defineix el seu lloc dins l’ordre social, però, com també assenyala Judith Butler, fins i tot des d’aquesta interpel·lació es pot generar resistència. Cunillé ens recorda que fins i tot des dels llocs més invisibles es pot lluitar, i que el poder, per molt sòlid que sembli, també pot ser qüestionat.

Referències bibliogràfiques i bibliografia consultada

Althusser, L. (2008). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, pàg. 102-151. ISBN 9789682315473

Butler, J. (2010). Introducción. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, pàg. 11-41. ISBN 9788437626833

Butler, J. (2010). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, 2010. pàg. 119-145. ISBN 9788437626833

Cunillé, Ll. (2008). “Après moi, le déluge”. A: Deu peces. Barcelona: Edicions 62, pàg. 449-507. ISBN 9788429761610