Publicat per 
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Lluïsa Cunillé (2007) Après moi, le déluge
Com es manifesten en aquesta obra teatral la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?
Inicialment, considero pertinent fer esment al significat del títol de l’obra, que en català es tradueix, “després de mi, el diluvi”. Aquesta frase se li atribueix al Rei Lluís XV de França (1710-1774), pronosticant el caos que s’estendria en el món després de la seva mort, i la indiferència que aquest fet li provocava.
En el text, els personatges li atribueixen aquesta frase al dictador Congolès Mombutu després de ser derrocat. És molt significatiu, que després d’exercir el poder de manera dictatorial i en benefici propi, una vegada expulsat del poder, fes ús de la famosa frase del rei francès i el significat que la frase transmet. Al dictador se li atribueix l’enriquiment desmesurat i va deixar el país en una situació de pobresa extrema per a la majoria dels seus habitants.
Prenent en consideració que La República Democràtica del Congo va ser un colònia francesa (1891-1960), hi ha nombroses al·lusions a través dels diàlegs de l’obra en referència als efectes desfavorables que van provocar l’imperialisme i el colonialisme en els països colonitzats africans. Per posar un exemple, que ha estat una constant en els estats colonitzats, l’explotació i abús de poder que han exercit els països de l’anomenat primer món cap als països del Tercer Món: les grans empreses espolien els minerals i les matèries primeres, emprant la mà d’obra de baix cost, sense garantir uns mínims de drets laborals protectors cap als treballadors explotats. (és irònic quan l’home de negocis ofereix la possibilitat per tal que el noi treballi a les mines d’extracció de coltan per 50 dòlars mensuals, com si fos un sou molt digne a diferència d’altres feines)
L’obra participen quatre personatges, l’home blanc, la intèrpret, el pare congolès i el seu fill, però és brillant el recurs que utilitza l’autora, quan en realitat és la intèrpret qui dona veu al pare (no hi ha cap personatge que l’interpreti, en el seu lloc hi ha una butaca buida); i respecte el fill, és el pare que parla en nom seu, fins que el lector és sorprès pel gir argumental de l’obra i descobreix que el fill va perdre la vida de petit a causa de la malària. L’escena amb la butaca buida, simbòlicament la podem relacionar amb el que (Spivak, 2020: 210) es refereix en relació al concepte de l’Altre: “Sembla que el fet de considerar que el pensament o el subjecte que pensa són transparents o invisibles amagui un reconeixement implacable de l’Altre a través de l’assimilació”
En relació a l’assimilació al llarg de l’obra apareixen algunes referències significants: en el moment que el pare explica que el fill ha volgut imitar el mateix tall de cabell que el personatge principal, l’home de negocis, l’anhel manifestat a través del pare, de convertir-se en jugador d’un equip de futbol europeu i poder adquirir un cotxe de luxe, a mode d’exemple.
Per altra banda, el pare li ofereix diverses ocupacions a considerar, les quals podria desenvolupar el seu fill: subordinar-se a les ordres de l’home de negocis: assistent, infermer, camàlic, guardaespatlles, vigilant, sempre des del rol de la submissió i al servei de l’home blanc, ric i amb poder. Podem interpretar que l’autora aprofita el moment de “promocionar les aptituds del noi” per denunciar la situació de la infància al Congo, on els nens són raptats per formar part de la guerrilla, en que els infants pateixen abusos i violència de tot tipus, en que se’ls obliga al consum de drogues per estar alienats i entrenar-los en l’ús d’armes i així poder cometre assassinats.
Aquest relat es relaciona directament amb el que (Said, 1996: 40) exposa “ninguno de nosotros se encuentra completamente libre del combate con la geografía. Ese combate es complejo e interesante, porque trata no sólo de soldados y cañones sino también de ideas, formas, imágenes e imaginarios.”
Un altre aspecte que m’agradaria destacar en relació aquesta idea, és les referències dels habitants del propi país i dels que proven del primer món, en veu del pare: “Aquí no hi ha cap futur. És un país de lladres, i els de fora són pitjors, a més de lladres són assassins” (Cunillé, 2007: 492)
A través de les paraules de l’home de negocis i a través dels acudits carregats de prejudicis en referència a que els habitants del Congo són tots uns lladres, li permet posicionar-se des de la superioritat de l’home blanc. En canvi quan explica l’intercanvi que es produeix entre els països africans i els països del primer món els quals envien armes a canvi de l’extracció de minerals, or, coltan… No manifesta cap autocrítica cap a l’apropiació i explotació dels recursos del país i dels seus habitants.
L’home es defineix a si mateix “ però ara està parlant amb un home de negocis, amb un fill de puta de negocis blanc”. (Cunillé, 2007: 498)
Per altra banda, la intèrpret, personatge del qual no sabem de quin país és originaria, pateix per part de l’home de negocis, un assetjament verbal-sexual-de poder per una banda, i per part del pare del noi, una humiliació en el moment que demana a la intèrpret que no el miri, i li justifica dient que les seves paraules no sonaran “honorables” en veu de dona. Cal destacar que en aquesta situació l’home blanc “la defensa” quan una estona abans l’ha assetjat, aquesta situació ens permet relacionar-la amb la idea expressada en el treball de (Spivak, 2020: 218) quan es refereix a la necessitat d’examinar la dissimulada estratègia patriarcal que aparentment atorga a la dona la llibertat de decisió com a subjecte.
Quan el pare es sincera i confessa la veritat, que el seu fill va traspassar als tres anys, però té el desig que algú recordi al seu fill i el percebi com a necessari, aquesta idea ens remet a el que (Althusser, 2008:140) es referia respecte els subjectes que practiquen sense interrupció els rituals de reconeixement ideològic, que garanteixen que som subjectes concrets, individuals, inconfusibles i irreemplaçables. (si ningú conserva el record del seu fill, equival a la seva desaparició).
Al final de l’obra, sorprèn el fet després de tot el que ha succeït, l’home de negocis reprèn la invitació de prendre una copa a la intèrpret com si res hagués passat. Tenint en compte que el pare del noi l’ha enganyat, l’ha ridiculitzat i ha aconseguit fer-lo sentir vulnerable a través de reflexionar sobre la por, la malaltia i la soledat, fins al punt de persuadir-lo per tal que contractés o adoptés al noi. Davant d’aquesta indiferència, el motiu és perquè l’home en tot moment s’ha posicionat des de la superioritat que s’atorga com a individu blanc, ric i poderós?
Segons el meu parer, el pare a través del diàleg amb l’home de negocis, pot dur a terme la seva pròpia revolució contra l’home blanc, opressor, lladre, explotador i es pot oposar a la ideologia, tal com defineix Neus Carbonell: “La cultura doncs, és un espai on els subjectes es troben subjectes al discurs del poder, el reprodueixen a voltes, però a vegades el manlleven per fer-ne alguna cosa diferent que es pot oposar a la mateixa ideologia del qual són fruit.” (Carbonell, 2013: 52):
Bibliografia
Althusser, Louis. Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008. p. 102-151. ISBN 9789682315473
Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. UOC. 2013. Barcelona
Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona : Edicions 62, 2008. p. 449-507. ISBN 9788429761610
Gayatri Spivak: Poden parlar els subalterns?. A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64, 2020, p. 177-233. ISSN 0210587X.
Said,Edward: “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. Cultura e imperialismo. Barcelona : Anagrama, DL 1996. p. 35-73. ISBN 9788433905376
Com es manifesten a l’obra de Teresa Cunillé: “Après moi, le déluge”, la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?
PerFrancesc Pomés Martorell 19 abril, 2025
Companys/es,
L’obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge1, que desconeixia, ambientada en un hotel internacional de Kinshasa (República Democràtica del Congo), un d’aquells no llocs dels quals parlava Marc Augé2, permet diverses aproximacions crítiques entre les quals podem destacar les que fan referència a com la subjectivitat està determinada pel marc ideològic imperant, la invisibilitat i manca de veu pròpia dels altres, especialment dels sotmesos (en aquest cas els colonitzats), i com la veu d’aquests altres posa en dubte, en crisi, encara que sigui per personatge interposat, el relat hegemònic configurat per la ideologia dominant.
No és pas casual que els personatges de l’obra no tinguin nom propi, només representen un paper o rol, oposats en el cas de l’empresari europeu del coltan i l’indígena esguerrat que s’hi vol entrevistar, i la intèrpret que fa de mitjancera entre ambdós, que és qui dona presència a aquest últim, absent de l’escena. Cadascú representa més un prototipus que no pas un individu concret i es mouen dins del marc que la ideologia colonial els ha assignat, amb un paper ambigu, forçosament, de la intèrpret, que dona veu a qui no en té de veu, ni presència, en aquest context, perquè el colonialisme imposa una veu única, la del colonitzador, mentre la del colonitzat necessita ser traduïda i, per tant, reinterpretada, pel colonitzador per tenir una certa presència. Els personatges occidentals són fragmentats i desarrelats, incapaços de qüestionar la pròpia posició dins del sistema, al qual serveixen conscientment o inconscient. L’africà és simplement l’altre.
La personalitat, la subjectivitat, dels personatges queda reduïda a la que els assigna el marc ideològic dominant, sense que hom pugui albirar cap resistència explícita a aquest marc. El marc està donat i fora d’aquest no sembla haver-hi res, cap possibilitat de sortir-ne, perquè els mateixos subjectes estan dins d’aquest marc i són part d’aquest. La pregunta sorgeix immediatament: on queda el tan preuat a Occident lliure albir? En quins marges es pot plantejar? El mateix títol de l’obra remet a una concepció cínica del poder, al qual l’única cosa que li importa és la seva pròpia supervivència personal, no pas a cap consideració del bé col·lectiu. Els personatges es mouen en un espai impersonal i pretesament neutre en el qual la individualitat està subjecta, de forma implícita i gairebé invisible, a un context sociohistòric, ideològic també, que sembla indiscutible, el de la colonització i el neocolonialisme que han justificat l’explotació de l’Àfrica i gran part del món sota una lògica de domini i profit econòmic que han estat, i són, funcionals al desenvolupament del sistema capitalista.
La invisibilitat de l’home africà és una conseqüència d’aquesta lògica. La seva presència absent reflecteix el paper subordinat que li ha estat assignat al colonitzat. Només existeix en la veu dels altres, la intèrpret en el nostre cas, en una tàctica que esborra la història i el punt de vista dels altres, als quals no se’ls considera realment subjectes, només en tant i quan acceptin el seu paper subaltern. No mereix ni ser a l’escenari, fer-se cos present i actuant, perquè la història que compta es fa al marge o contra ell, potser per això l’única sortida que veu aquest home africà per al seu fill és la immigració a Occident, on potser podrà aconseguir ser subjecte, encara que sigui un subjecte marginal i explotat. Fill que, per cert, ja està mort i pel qual allò que únicament demana en realitat és el reconeixement: «He vingut per poder sentir dir a algú que necessitava el meu fill i estar del tot segur que algú més que jo el trobaria a faltar», en un gir que dona la volta a la història que explica l’home africà, situant-la en un marc simbòlic.
L’obra empra un escenari despullat i uns diàlegs fragmentats i sense una especial profunditat intel·lectual, ni grans moments dramàtics, com una forma de situar en la quotidianitat una acció que no pretén ser excepcional, ni especialment significativa. La seva significació rau precisament en aquesta normalitat i l’assumpció per part de tots els personatges del seu paper fixat prèviament. És aquesta normalitat la que millor contrasta amb tot el món de subjecció i domini que sura per tota l’obra, com un fons que ho determina tot, els subjectes i la subjecció d’aquests. Potser per això, la conclusió de l’obra és oberta, no hi ha un final tancat, perquè és impossible tancar una realitat viva i encara actuant. Per altra banda, els diàlegs entre l’home i la intèrpret il·lustren perfectament com fins i tot en un context d’explotació colonial descarnada, recordi’s que la colonització del Congo fou una de les més brutals, es pot pensar en coses banals, com si el fons històric no existís.
El discurs de l’home africà, mediat per la intèrpret, fa present la visió del sotmès, de l’explotat, i amb això crea esquerdes en el discurs dominant que poden ser els fonaments de la subversió d’aquest. L’interès de l’home africà en fer que el seu fill emigri a Occident, encara que sigui com a servent de l’home occidental, exposa la cruesa de la desigualtat creada i mantinguda pel colonialisme, que avui troba la seva traducció en els moviments antiimmigració que veiem créixer arreu d’Occident. El simple fet d’existir, de tenir una història diferent per contar, fa de l’home africà un subjecte subversiu, que posa en dubte la història i la ideologia oficials, i com a tal un possible agent de resistència i de canvi, però l’obra planteja també si aquest paper el pot fer per ell mateix o necessita ser traduït, interpretat, pels representants de les societats dominants. Gran part de la discussió de les darreres dècades sobre l’anticolonialisme i el decolonialisme gira al voltant d’aquesta qüestió, que la globalització ha fet encara més actual. Com fer emergir les veus dels altres quan tot el sistema hegemònic, el capitalista neo-liberal globalitzat, està construït sobre la base de l’ocultació, invisibilització i menysteniment de qualsevol veu que el posi en dubte o el critiqui? A nivell més concret, la indústria cultural continua sent dominada gairebé absolutament per allò que anomenem Occident, i és a partir d’aquest fet que continua decidint a qui donar veu o no i, en els darrers anys, ha donat més veu a occidentals que pretenen parlar, a vegades des de prejudicis enquistats, per als altres, o a veus no occidentals que refermen la nostra visió, que no pas a veus realment diferents de la nostra.
L’obra de Teresa Cunillé, m’ha semblat interessant per acarar les diverses qüestions que he anat comentant, però no deixa de ser una obra occidental feta per a occidentals i, com a tal, corre el perill de caure en allò que tan bé observava Chimamanda Ngozi Adichie: «El poder és l’habilitat no només d’explicar la història d’una altra persona, sinó de fer-la la història definitiva d’aquella persona»3.
Si voleu, en parlem!
Francesc
1.- Cunillé, Lluïsa (2008). Après moi, le déluge. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona, Edicions 62, 2008. p. 449-507. ISBN 9788429761610
2.- Augé, Marc. (1998). Los no lugares, espacios del anonimato : una antropología de la sobremodernidad. Gedisa, Barcelona. ISBN: 84-7432-459-9
3.- Adichie, Chimamanda Ngozi (2018). No hi ha una història unica. El perill del tòpics. Barcelona, Ed. Fanbooks. ISBN: 9788416716821
Bon dia,
Començo amb un petit resum de l’argument de l’obra, per respondre a la pregunta plantejada al repte després.
Après moi, le déluge és una peça teatral quina posada en escena transcorre en l’habitació d’un hotel que podríem situar en qualsevol capital africana (en aquest cas és Kinshasa) i se centra en la trobada que un home de negocis europeu i la seva intèrpret mantenen per preparar el que sembla una jornada o reunió de treball. El que originàriament esdevé aquest fet, laboral i fins i tot podríem dir trivial, ens mostra aviat els diferents punts de vista d’uns personatges (quatre: la intèrpret, l’home, el pare i el fill) que representen dos antagonismes socials i històrics resultat d’unes relacions de poder molt desigual entre les seves societats d’origen. Els dos acudits amb que l’home inicia la obra sobre els presidents de Franca, Estats Units i el Zaire és una magnífica introducció del que vindrà després.
En un inici intercanvien una conversa sobre temes que qualificaríem de banals (les mans, el sol, el divorci, llocs de residència o naixement d’ells, cicatrius d’ell al cos, el cabell d’ella) per passar a desvetllant les ferides personals i polítiques dels personatges: l’explotació del coltan (mineral extret del país per fabricar tots els aparells tecnològics que comprem els països del primer món), la soledat (el divorç d’ella) o la guerra i les cicatrius que aquesta genera (el pare i el fill).
I en aquest punt de l’obra apareix un fet terrible: un home, malalt, li demana al nostre home de negocis, també malalt, que s’emporti al seu fill de 19 anys, porter de fútbol, a Europa per intentar que jugar en un equip i donar-li un futur. A canvi, li ofereix un percentatge en els futurs guanys que el noi pugui ingressar. Quan l’home rebutja, el pare li proposa altres alternatives per emportar-se al seu fill (guardaespatlles), i li explica l’horror que ha viscut el nen: ha estat un ‘nen soldat’. L’home rebutja la oferta, incapaç com es troba, malalt i sol, d’assumir aquesta responsabilitat.
En la obra, la relació entre ideologia i subjectivitat es mostra en la situació de cadascun dels 4 personatges, radicalment diferent quan tornin a les respectives cases després d’aquesta trobada. En aquest retorn a les seves vides és on veiem les diferències que subjauen els rols que representen els personatges:
La dominació que exerceix el món occidental cal a uns països antigament colonitzats i respecte als que perviuen unes relacions d’explotació per tal d’aconseguir el mineral que ens ha de permetre continuar amb el nostre desenvolupament, realitzat sobre el seu sacrifici,
El trauma d’uns personatges, com la pròpia intèrpret o el pare, que han viscut en un entorn de violència i desesperança. En aquest punt és on la obra assoleix el to més esquinçador, amb el relat del que ha viscut el nen de 19 anys que ha estat ‘nen soldat’ des dels 8 i ha experimentat unes situacions absolutament insuportables (segrestat, convertit en un assassí i traumatitzat de per vida), i
La resistència, escenificada en la vida de la intèrpret, que intenta sortir endavant, o la del pare, que intenta fer sortir al seu fill del país a través del futbol o realitzant altres tasques que li permetin allunyar-se dels horrors que ha viscut i encara es donen al país.
I finalment, el cansament i el tedi de l’home de negocis, que tot i estar a la part privilegiada d’aquest escenari es t roba sol, malalt i no vol assumit cap responsabilitat.
Totes aquestes tensions es gestionen sense enfrontaments ni baralles, amb diàlegs que esdevenen profunds i que mostren com, poc a poc, s’intercanvien els rols: la fortalesa inicial d’un home de negocis occidental que fa acudits de molt mal gust que mostren la imatge que tenim als països occidentalitzats del drama africà (són lladres i ganduls, per resumir), esdevé debilitat final quan l’home sens mostra sense cap poder, malalt, sol i incapaç de fer res més que treballar per una empresa que perpetua unes relacions d’explotació, que se’ns mostren com a inevitables. A l’inrevés, els altres personatges es van convertint en caràcters forts que han viscut una vida hostil, difícil, insuportable fins i tot, i que tot i així són forts i se’n surten, o ho intenten. La reconversió del nen soldat en un porter de futbol de 19 anys és la millor notícia en una obra que no ens deixa gaire marge a l’esperança.
Dolors Cifre.
Des d’un inici, el lector-espectador veu ja en el títol Après moi, le déluge com Lluïsa Cunillé es val d’una crítica mordaç -com afirma García Pascual (1)- per deixar al descobert la societat occidental, egoista i decadent, incapaç d’assumir les conseqüències dels seus actes i, alhora, aferrada a una bombolla de confort i indiferència. A grans trets, s’entreveu la caiguda de l’Home -un de tants occidentals- en el parany africà, ja que aparentment aquell es mostra aliè a les problemàtiques d’aquest, però -paradoxalment- esdevé catalitzador de la seva crisi personal i de la revelació de la seva vulnerabilitat per afrontar un món que no respon als seus esquemes occidentals.
La peça no presenta una ideologia dominant de manera oberta, sinó que aquesta apareix com un teló de fons implícit que influeix en les actituds i valors dels personatges. I és que la dramaturga catalana posa sobre la taula les relacions entre el primer i el tercer món a través de la metàfora de la invisibilitat que el continent africà té per a Europa: la ignorància d’un món per part de l’altre: “HOME: Com és que no m’he adonat que em seguia? / INTÈRPRET: Kinshasa és ple de gent esguerrada que corre per tot arreu. És normal que no s’hi fixés”.
Després d’allò que ens ha explicat el pare africà, com a l’Home, només ens queda la mort. És a dir, la civilització que els europeus representen ha de desaparèixer i -per analogia- serà l’espectador qui haurà de decidir si vol canviar la conducta i, per tant, escollir si el diluvi ha d’esdevenir un renaixement o un càstig. A més, el gir argumental i la catarsi que es produeix en l’espectador en relació amb la culpa de l’Home es pot entendre com una finestra a la subjectivitat, ja que l’obra no només se centra en emocions que poden ser experimentades i interpretades de manera individual, sinó que va més enllà: busca copsar perspectives subjectives davant problemes col·lectius. La subjectivitat, doncs, hi apareix difusa, incerta i, fins i tot, buida mitjançant l’ús d’un llenguatge fragmentat, amb repeticions i elipsis a fi de crear un efecte de realisme quotidià i, al mateix temps, de reflectir la dificultat dels personatges per expressar la seva subjectivitat. I és que els diferents protagonistes prenen decisions basades en el seu punt de vista i quan s’enfronten a situacions complexes, cada un segueix les seves pròpies creences en lloc de buscar una resposta objectiva. Aquesta subjectivitat, per tant, queda subordinada a la ideologia, ja que la forta adhesió a una ideologia pot generar una “ceguesa ideològica”, on els individus són incapaços de veure o acceptar els arguments que contradiuen les seves creences. Aquesta manca de capacitat per a la reflexió crítica -impulsada per la subjectivitat ideològica- encaixa amb la despreocupació pel “diluvi” que vindrà després.
Cal recordar que en el món capitalista, els aparells ideològics de l’estat definits per Althusser, juguen un paper primordial per “assegurar la reproducció de les condicions de producció a través de la ideologia (2)”. Aquesta relació entre ideologia i subjectivitat es veu en el pare del noi, que acaba sent també víctima de la ideologia dominant com a formadora de la seva subjectivitat. Es veu de manera prou evident que mitjançant les seves súpliques accepta la subjectivitat donada per la ideologia capitalista: “INTÈRPRET: No vull que el meu fill es quedi aquí […] em penedia de no haver marxat lluny d’aquí a qualsevol altre lloc lluny de tant dolor i tanta misèria. […] Ell aprendrà tot el que vostè vulgui”. Ens trobem davant del triomf de la ideologia dominant, la qual aconsegueix perpetuar -seguint la terminologia d’Althusser (3)- la reproducció de les relacions de producció capitalistes. Seguint en aquesta línia, i com apunta Bulter, referint-se a la teoria d’Althusser: “La reproducción de las relaciones sociales, la reproducción de las habilidades, supone la reproducción del sometimiento (4)”.
D’altra banda, la tensió entre subjecció i subversió rau en aquesta lluita interna i externa de la qual en són víctima els protagonistes i que pot ser interpretada com un símptoma de desequilibri entre el poder i la legitimitat, entre les normes i les necessitats individuals. Aquesta tensa relació es dona per la manca de responsabilitat dels poderosos, fet que condueix a la subjecció dels altres. Aquesta subjecció, doncs, pot generar una reacció de subversió per part dels afectats i, conseqüentment, la búsqueda d’un futur millor. Recordem que el personatge congolès no té veu pròpia i s’ha de comunicar a través de la intèrpret. Això subverteix la idea d’una comunicació directa i posa en evidència el filtre eurocèntric a través del qual es percep la realitat africana. Una altra característica és la passivitat de la intèrpret, sotmesa a la voluntat i a la indiferència de l’home de negocis, ja que no qüestiona la seva actitud ni sembla mostrar empatia per la situació desesperada del pare congolès. La seva prioritat sembla ser la seva pròpia comoditat: “INTÈRPRET: M’encanta el sol. És l’únic amic fidel que tinc al món”. De la mateixa manera que oblida immediatament la conversa que acaba de traduir i s’estalvia qualsevol reflexió. És un personatge que no pot evitar ser “la quintaesencia del perfecto intérprete: convertirse, durante el tiempo de la traducción, en el otro, y después olvidarlo todo. Por oficio y, redondeando la metáfora, por europea (5)”.
El fet que el pare africà i el seu fill no tinguin veu pròpia els converteix en invisibles i aquesta inexistència física els aboca a una existència sense futur, tal com es reflecteix en la desesperança que impregna l’obra. I és que el fet que no tinguin veu directa en el relat els converteix en una espècie de subjectes subalterns. En la línia de Spivak (6) aquests no poden parlar per la manca d’agència i representació dins les estructures de poder que dominen el seu món. És més, la subalternitat de la qual són víctimes els manté atrapats en un cicle de marginació i silenci, on la seva existència esdevé una mera ombra dins del relat dominant. Són, en certa mesura, la figura de l’Altre definida per Said (7), és a dir, una figura creada pels subjectes metropolitans i que són considerats inferiors pels subjectes occidentals. Cunillé ho expressa així: “INTÈRPRET: Vostè i jo ja no podem ser germans. Potser si hagués acceptat el meu fill com a seu encara hauria estat possible, però ja no”. És força evident que la possibilitat de superar aquesta invisibilitat i subalternitat depenia de la voluntat del personatge amb poder. Tanmateix, en no fer-ho, es confirma la seva posició com a subjectes sense veu pròpia, condemnats a ser “ombres” dins d’un relat on no tenen cabuda ni reconeixement.
En definitiva, la frase, atribuïda a Lluís XV de França, ressona al llarg de l’obra, tot anticipant una catàstrofe que els personatges -absorts en les seves petites preocupacions i privilegis- semblen ignorar o menystenir. De fet, el diluvi es preveu imminent i esdevé una poderosa al·legoria sobre la irresponsabilitat col·lectiva materializada en els personatges que mostren despreocupació i manca d’empatia envers la realitat que els envolta. Es pot interpretar que el propòsit final de la dramaturga és voler alertar l’audiència sobre els perills de la desconnexió amb la realitat i sobre la manca d’empatia cap als altres i cap al futur. Així mateix, deixa entreveure un potent avís sobre les conseqüències de viure d’esquena als problemes reals i, alhora ens fa reflexionar sobre la fragilitat d’una societat que no sap preveure el “diluvi” anunciat. En última instància, l’obra ens mostra com la subjecció pot conduir a la negació de la individualitat i a la pèrdua de la capacitat d’agència. I, conseqüentment, la manca de veu resultant esdevé, paradoxalment, una forma de subversió davant un sistema que prefereix no escoltar. El clam silenciós del noi mort és una acusació contra les estructures de subjecció i una crida urgent a subvertir les dinàmiques d’ignorància i desatenció per evitar que altres “diluvis” silenciosos s’emportin més vides.
CUNILLÉ, Ll. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Ed. 62. Barcelona, 2008.
GARCÍA-PASCUAL, R. (ed.) Dramaturgas españolas en la escena actual. Castalia. Madrid, 2011.
CARBONELL I CAMÓS, N. Cultura i subjectivitat. FUOC, Editorial Eureca Media, SL. Barcelona, 2013.
ALTHUSSER, L. “Ideología y aparatos ideológicos del Estado”. La filosofía como arma de la revolución. Siglo XXI. Madrid, 2008.
BUTLER, J. “La conciencia nos hace a todos sujetos”. La sujeción en Althusser. Mecanismos psíquicos del poder. Cátedra. Madrid, 2010.
ORDÓÑEZ, M. “Una Beretta con una sola bala”. El País, 29 de diciembre de 2007.
SPIVAK, G. “Poden parlar els subalterns”? A: L’Espill nº 63-64, 2000SAID, E. “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. Cultura e imperialismo. Anagrama. Barcelona, 1996.
SAID, E. “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. Cultura e imperialismo. Anagrama. Barcelona, 1996.
A reveure,
Irene