‘’Après moi, le déloge’’: ideología i subjecció a escena

Com es manifesten en aquesta obra teatral la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?

En termes sencills podem dir que ‘’Après moi, le déloge’’  de Lluisa Conillé (2008) tracta sobre un desnonament. Una família ha de deixar casa seva per ordre de les autoritats. L’escena és absurda i crua, amb personatges que representen funcionaris freds i burocràtics, i d’altres que intenten resistir com poden. El títol ja ens dona una pista de l’humor negre i la crítica de fons: juga amb l’expressió francesa “Après moi, le déluge” (després de mi, el diluvi). L’obra parla, en el fons, de com el sistema tracta les persones quan ja no són útils o quan no poden seguir les regles del joc.

Vejem com relacionem ideologia i subjetivitat, de quina manera pensem el que pensem?

Una de les coses que més m’ha fet pensar d’aquesta obra és com les persones acceptem moltes coses perquè ens han ensenyat que són normals. Ens sembla normal que una família pugui ser desallotjada perquè no pot pagar. Però, realment, és just? L’obra mostra com la societat, mitjançant la política, la llei i els costums, ens fa pensar d’una manera determinada. Això és el que s’anomena ideologia.

Els personatges de l’obra mostren com aquesta ideologia entra dins nostre: alguns repeteixen els discursos del poder sense pensar, d’altres es senten culpables per coses que no depenen d’ells. Aquesta manera de pensar no és natural, és apresa. Asimilem una determinada manera de pensar. Ens fan creure que tot és responsabilitat nostra, però no ens adonem de com el sistema ens condiciona.

A l’obra, els personatges no només pateixen una injustícia externa —el desnonament— sinó que també carreguen dins seu una manera de pensar que justifica aquesta injustícia. Aquest fet es pot entendre millor a partir del concepte d’interpel·lació ideològica de Louis Althusser. Segons ell, l’Estat funciona no només a través de la repressió (policia, jutges), sinó sobretot mitjançant aparells ideològics (l’escola, els mitjans, la llei, la religió), que ens fan actuar, sentir i pensar segons les normes del sistema. És a dir, ens “criden” i ens constituïm com a subjectes al respondre-hi (Althusser, 2008: 110).

De quina manera relacionen la subjecció i la subversió? El sotmetiment al que estem exposats com a societat el tenim assimilat. De quina manera, doncs, podem rebel·larnos?

Judith Butler, inspirant-se en Althusser, afegeix una mirada més profunda sobre aquesta relació entre ideologia i subjectivitat. Ella explica que ens fem subjectes perquè som sotmesos a un poder. Aquesta doble condició, ser subjecte i estar subjecte, és el que ella anomena sujecció (Butler, 2010: 119).

Precisament, una altra idea important de l’obra és la lluita entre acceptar el que ens imposen (subjecció) o intentar canviar-ho (subversió). En l’obra veiem que hi ha personatges que obeeixen, que segueixen les normes sense preguntar-se res. Però també hi ha qui es rebel·la, encara que sigui de manera petita: amb una burla, amb una pregunta, amb una mirada que diu “no estic d’acord”. 

Aquesta resistència no és fàcil. A vegades sembla inútil. Però és important. Perquè ens recorda que no estem del tot atrapats. Sempre hi ha alguna cosa que es pot fer per mostrar que el sistema no és perfecte, que es pot qüestionar. Encara que sigui amb un simple gest.

El lenguatge és una eina de poder i de resistència. Una de les coses que més em va cridar l’atenció de l’obra és com s’utilitza el llenguatge. Els funcionaris utilitzen paraules complicades, tècniques, que amaguen la realitat. No diuen “fem fora una família de casa seva”, diuen “procediment legal de desallotjament”. Això fa que el que és dur i injust sembli fred i normal. El llenguatge pot servir per disfressar la violència.

Però l’obra també juga amb el llenguatge per rebel·lar-se. Hi ha moments absurds, bromes, silencis. Tot això trenca el discurs oficial i mostra que darrere les paraules hi ha persones que pateixen. Quan el llenguatge deixa de seguir les regles, també està resistint.

En conclusió, l’obra ‘’Après moi, le déloge’’ no ens diu què hem de pensar, però sí que ens fa pensar. Ens fa veure com moltes coses que creiem normals en realitat poden ser injustes. Ens fa veure com el sistema ens condiciona, però també com, dins nostre, hi ha espais per resistir.

L’obra no és optimista, però tampoc és derrotista. Ens mostra una realitat difícil, però també ens dona eines per mirar-la amb ulls crítics. Ens diu que no estem sols, que podem qüestionar el món, que podem fer sentir la nostra veu, encara que sigui amb un petit acte..

En definitiva, és una obra que sacseja. Que ens incomoda. I, per això mateix, és necessària.

BIBLIOGRAFIA

• Althusser, L. (2008). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A La filosofía como arma de la revolución (pp. 102–151). Siglo XXI. ISBN 9789682315473
• Butler, J. (2010a). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. A Mecanismos psíquicos del poder (pp. 119–145). Cátedra. ISBN 9788437626833
• Butler, J. (2010b). Introducción. A Mecanismos psíquicos del poder (pp. 11–41). Cátedra. ISBN 9788437626833
• Cunillé, . Ll. (2008). “Après moi, le déluge”. A: Deu peces. Barcelona: Edicions 62, pàg. 449-507. ISBN 9788429761610