Cultura i subjectivitat.

R2. Subjeccions i subversions.

Màster Universitari en Humanitats: Art, Literatura i cultura contemporànies.

Isaac Bosch Alcaide. 2025.

Una lectura d’Aprés moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé

«Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía

mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo

dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en

cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal

de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo

en plan de prometerlo todo».

Juan Rulfo. Pedro Páramo.

Quan algú es disposa a morir, no quan ho fa de forma fortuïta però sí quan pren consciència del fet, tendeix a envoltar-se de la mort mateixa com un elefant dirigint-se deliberadament cap al cementiri. Hom s’envolta de records, del que ja no hi és, del que només resta en la memòria: s’envolta de tot allò que l’ha configurat com a subjecte, de grans fets i gestes, però sobretot de petits detalls que fins aleshores no havia detectat com a significatius, però que són allò que un mateix és.

A Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, la mort n’és el tema principal, concretament la mort com a desaparició del subjecte, sense elements transcendents ni metafísics, sense concepcions animistes: la mort entesa com la desconstrucció del que s’és. Així, en l’obra, com si d’un exercici escolar de sintaxi es tractés, l’autora desplega la genealogia que configura el personatge principal, i sostindré que únic, de la peça.

Com s’ha dit, la interpretació que es farà aquí de l’obra parteix de que només hi ha un personatge en escena, un sol subjecte que successivament desplega i finalment replega, de forma simbòlica, allò que l’ha produït. I en aquest desplegar-se del personatge es fan presents una sèrie de factors que tot seguit analitzaré.

Home, el personatge únic de l’obra, és un individu moribund, assetjat per la malaltia. La referència nominal ja determina alguns aspectes simbòlics sobre el personatge: masculí, blanc, occidental, capitalista. Ja des de l’inici de l’obra es mostra segur de si mateix malgrat la seva feble salut i la seva solitud, convençut de la seva condició de conqueridor, tal com mostren els diversos gestos a l’hora d’intentar imposar la seva voluntat sobre la Intèrpret, o la seva fama de negociador intransigent i implacable. L’Home ha de morir, i es situa en el lloc on ha de trobar-se, no en el seu lloc d’origen geogràfic, sinó al lloc que l’ha generat com a subjecte: l’Àfrica. Pensadors crítics com Edward Said o Stuart Hall, entre d’altres, han analitzat el fenomen de l’«orientalisme» com un factor determinant per la configuració d’Occident com a subjecte cultural, és a dir, que l’occidental s’ha definit a si mateix per la diferència amb allò oriental (i per extensió tot el que es considera, emprant l’eufemísme, en vies de desenvolupament), relació dialèctica que, dit sigui de passada, sorgeix per imposició de l’un sobre l’altre. L’Home es troba a si mateix allà on pot constatar la seva diferència i, en certa manera, la justificació del que és. Així, l’Home es defineix inicialment com a subjecte que es comprèn a partir de la seva posició en i per aquell món, una posició que, com descriuria Althusser, reprodueix mitjans de producció colonials i, per tant, permet que es mantinguin relacions econòmiques i de poder del passat en una època, en principi, postcolonial. Home és aquí una calca, un pastitx, emprant la terminologia de Jameson, d’un rol colonial, capitalista i patriarcal.

La segona instància que conforma el subjecte és Intèrpret. Representant una dona, Intèrpret simbolitza allò que permet a Home entrar en contacte amb el món del que és diferent, permet entendre, però sempre a través d’una interpretació, el món africà en el que es sent afirmat com a subjecte. Intèrpret no té memòria, i diu que quan no treballa només pren el sol: Intèrpret té una funció simplement utilitarista. Serveix per definir com ha d’entendre i per tant com s’ha de desenvolupar, com s’ha de presentar a si mateix davant allò altern. La interpretació designa l’actitud del subjecte com a performativa (Butler, 2022, p.266) ja que determina quin és el paper que hom ha de representar en la seva subjecció als sistemes de poder.

Aquesta subjecció es fa possible, en gran mesura gràcies a la submissió: «en tanto que condición para devenir sujeto, la subordinación implica una sumisión obligatoria» (Butler, 2021, p.18). La submissió es presenta aquí en dues direccions diferenciades: una és la submissió d’Home a un sistema de pràctiques econòmiques i socials concret; l’altra és la relació de submissió dels altres vers ell. La tercera instància que desplega el subjecte de l’obra és l’home africà amb qui, a través de Intèrpret, dialoga. L’africà no és posat en escena per cap actor, no hi és, no és ningú ni té nom, i no el podem sentir si no és a través de la intèrpret. No té paraula, és la viva imatge del subaltern del qui parla Spivak. Però sí que té un poder de subjecció sobre Home: és allò que l’interpel·la en el sentit althusserià, qui el posa davant de la responsabilitat de la seva subjecció al poder. Butler ho expressa clarament amb la següent pregunta: «¿por qué, según parece, la formación del sujeto sólo puede tener lugar mediante la aceptación de la culpabilidad, de tal manera que ningún yo pueda adscribirse un lugar o anunciarse por el habla sin una previa autoatribución de culpa…?» (Butler, 2021, p. 120). Com es porta a terme aquesta interpel·lació en l’obra? L’africà li dóna el seu fill perquè se l’emporti amb ell.

La figura del fill és la quarta instància que conforma aquest subjecte. El fill és la conseqüència del que Home ha fet, i és alhora el que fa que Home sigui el que és. El fill és un pretext, ja és mort, però Home se l’ha d’emportar amb ell allà on va, cap a la mort. Home mor amb una comprensió de qui és, i en aquesta comprensió, la interpel·lació de la instància de l’africà, és central.

D’aquesta manera es replega finalment el personatge, comprenent la seva interpretació de qui és; feina feta: la intèrpret cobra, i canta un fragment d’una cançó. En el cementiri d’elefants, home s’emporta amb ell el que ha estat, el que ha fet, i el que mai no haurà tingut. Cunillé presenta el subjecte com quelcom sempre en construcció, fins al darrer instant; un subjecte gens cartesià, gens lliure: un subjecte sotmès a les relacions de poder.

Bibliografia:

Althusser, Louis. «Ideología y aparatos ideológicos del estado». A: La filosofia como arma de la revolución. Siglo XXI, 2014

Butler, Judith. Mecanismos psíquicos del poder. Cátedra/Universitat de València, 2021

Butler, Judith. El género en disputa. Paidós, 2022

Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Recurs d’aprenentatge textual. UOC, 2017. https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00194833/pdf/index.html

Cunillé, Lluïsa. «Après moi, le déluge». A: Deu peces. Edicions 62, 2008

Hall, Stuart. «The Rest and the West: Discourse and Power». A: Formations of Modernity. Polity Press, 1992

Jameson, Fredric. «El posmodernismo y la sociedad de consumo». A: La posmodernidad. Kairos, 2006

Rulfo, Juan. Pedro Páramo. Cátedra, 2005

Said, Edward. «Introduction». A: Orientalism. Eumo, 1991

Spivak, Gayatri. «Poden parlar els subalterns?». A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64, 2020. https://www.campus.uoc.edu/biblioteca/prestatgeries/articles/protegits/M5210/99345.pdf