Après moi, le déluge (2007) de Lluïsa Cunillé és una obra teatral ambientada a l’Àfrica postcolonial (Kinshasa, República Democràtica del Congo) que explora les dinàmiques de poder i les tensions ideològiques a través d’uns personatges aparentment simples però simbòlicament densos.

El títol —“Après moi, le déluge”, frase atribuïda a Lluís XV— adquireix en aquest context ressonàncies tràgiques i iròniques. Expressa una actitud d’indiferència davant el futur: una forma de poder que es desentén de les conseqüències dels seus actes i del patiment aliè. Cunillé situa aquesta actitud en un escenari postcolonial on les herències del passat encara pesen i deformen el present.

Tot i la senzillesa escènica —només dos personatges visibles, un home europeu i una intèrpret africana—, l’obra obre una reflexió profunda sobre la construcció de la subjectivitat dins l’estructura ideològica, i la tensió entre subjecció, alienació i resistència. A més dels dos personatges en escena, hi ha dues figures més fora de camp: el pare, a qui només escoltem a través de la veu de l’Intèrpret. qui el tradueix, i el fill, que és només una absència evocada pel pare.

L’Home és un empresari europeu arrogant, amb un humor negre que denota una mirada estereotipada sobre l’Àfrica. Representa l’antic poder colonial i el capitalisme global, un home blanc que fa negocis a l’Àfrica i manipula els altres perquè “mengin de la seva mà” (Après moi, le déluge, p. 493). No obstant això, sota aquesta façana de domini, emergeix una buidor existencial: “Sempre m’ha semblat que em faltava alguna cosa” (p. 494).

L’Intèrpret, relegada al paper de transmissora, esdevé una figura simbòlica de la subjecció. En la major part de l’obra no pot parlar per si mateixa: encarna la veu d’un altre, el pare, que demana ajuda per al seu fill. Aquesta petició, aparentment altruista, amaga una ideologia que associa Europa amb la salvació i el progrés. El pare descriu un fill reticent a marxar, però obedient a la seva autoritat. Aquí s’evidencia el conflicte entre el desig propi i la subjectivació imposada pel discurs patern.

Com explica Althusser (1970), la ideologia “interpel·la els individus com a subjectes”, situant-los dins d’un ordre simbòlic on ocupen rols determinats. En aquest sentit, l’Home assumeix el rol de dominador, però ell mateix és també producte del sistema que representa. Judith Butler (1997), a La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser, afegeix que “la sujecció és el procés de convertir-se en subordinat al poder, així com de convertir-se en subjecte”.

La mirada crítica de Cunillé s’emmarca també en la línia de pensament d’Edward Said. A Orientalisme (1978), Said mostra com Occident ha definit la seva identitat a partir de la construcció d’un altre inferior i exòtic. Encara que es refereixi a l’Orient, molts mecanismes colonials cap a l’Àfrica operen igual: exotització, infantilització i reducció de l’altre a una alteritat passiva.

Hi ha un moment especialment divertit: l’Home europeu diu al pare: “Els anglesos diuen que ningú no és un heroi per al seu ajudant de cambra” (Après moi, le déluge, p. 488). Aquesta frase, aparentment trivial, conté una càrrega de cinisme i condescendència que resumeix la visió eurocèntrica i jeràrquica del personatge blanc.

L’obra manté una tensió constant entre subjecció i subversió. El pare construeix una ficció emocional —la possibilitat de salvar el fill— però finalment revela que el fill ja era mort. La promesa de futur es desmonta. La subversió no arriba com a revolta, sinó com una esquerda amarga dins el relat.

Aquestes tensions em recorden a Esperant Godot de Beckett, on els personatges esperen indefinidament algú que no arriba. A Après moi, le déluge, el pare ha fet un viatge per demanar ajuda, però el seu desig és impossible. El futur s’ha trencat i els personatges viuen en una espera sense objecte. Cunillé, com Beckett, mostra l’absurd existencial i la frustració del desig, encara que des d’una perspectiva política.

Llegint l’obra m’evocava una funció vista al Teatre de l’Abadia: Cortázar en juego. Vaig recordar després que la direcció era de José Sanchis Sinisterra, mentor de Cunillé. Aquesta connexió no és només biogràfica, sinó també estilística. Cunillé escriu un teatre de situacions subtils, silencis plens de sentit i diàlegs densos de subtext. Aquesta sensibilitat connecta amb l’univers de Cortázar.

Après moi, le déluge dialoga amb La salud de los enfermos (Cortázar, 1966), on una família oculta a la mare la mort d’un fill, atrapada en una ficció compartida que protegeix del dolor però perpetua l’alienació. Igualment, a l’obra de Cunillé, el pare manté la il·lusió que el fill és viu per obtenir una resposta de l’Home. Aquesta mentida persistent mostra com el discurs pot ser una estratègia de supervivència emocional i, alhora, un gest desesperat de resistència.

En definitiva, som subjectes formats per forces socials, culturals i polítiques que orienten i interpel·len el nostre “jo”. Après moi, le déluge exemplifica com les estructures ideològiques travessen la vida quotidiana, modelant desitjos, pors i accions. Tot i que la subjecció és estructural, Cunillé insinua que dins aquestes estructures poden obrir-se fissures de resistència i subversió.

Bibliografia consultada:

• Althusser, L. (1970). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. En Sobre la reproducción (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). Mecanismos psíquicos del poder. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Butler, J. (1997). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. En The Psychic Life of Power: Theories in Subjection (traducció al castellà). Harvard University Press. Material didàctic UOC.
• Cortázar, J. (1966). La salud de los enfermos. En Todos los fuegos el fuego. DEBOLSILLO
• Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge. En Obra completa (2000-2008) (pp. 489-496). Ediciones de Teatro.
• Said, E. (1978). Orientalisme (introducció) (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Said, E. (1993). Imperialismo y cultura. En Culture and Imperialism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Spivak, G. C. (1999). Poden parlar els subalterns? En A Critique of Postcolonial Reason: Toward a History of the Vanishing Present (traducció al català). Material didàctic UOC.
• Jameson, F. (1991). Posmodernismo y sociedad de consumo. En Postmodernism, or, the Cultural Logic of Late Capitalism (traducció al castellà). Material didàctic UOC.
• Freud, S. (1930). El malestar en la civilització (traducció al català). Material didàctic UOC.